Comencem l’any amb importants alertes d’organitzacions que saben bé el que passa a Catalunya. L’entitat Arrels, que acull i acompanya persones sense sostre, va advertir fa uns dies que no veia possibilitats que els aturats de llarga durada puguin tornar a trobar feina en el sentit que fins ara li donem a la paraula. I, per tant, entenia que creixia el nombre de persones que poden trobar-se en situacions d’exclusió. Per la seva banda, la Creu Roja ens deia el 29 de desembre que la xarxa de suport familiar s’està esgotant per la llarga durada de la crisi, i que la finalització del període de prestacions i la constant pèrdua de llocs de treball no paren d’agreujar la situació que ja és d’emergència. L’informe de la Creu Roja insisteix en el mateix tema en què incidia Arrels: creix la desmotivació dels que fa mesos i mesos que busquen feina i que no tenen cap mena de perspectiva de trobar-ne. Les dades subministrades posen en relleu una cosa que ja sabem: si bé tots els afectats diuen que la millor via per recuperar una feina és la formació, molts consideren que per diverses raons (edat, personals, familiars...) no veuen clar que puguin seguir aquesta via de reciclatge. Més de la meitat dels aturats no passen d’estudis bàsics.

La cosa aniria així: t’acomiaden d’una feina que sabies fer. La feina que saps fer no ofereix llocs de treball. Tu ets massa gran o tens massa dificultats per reciclar-te i buscar noves oportunitats laborals. Només tens prestacions procedents dels fons públics. I amb això aguantes. Però aquestes prestacions ara estan sotmeses a la pressió del dèficit com a veritat universal, i per tant, tendeixen a esgotar-se. ¿Som en un carreró sense sortida? ¿Què pots fer? El que comença a suggerir-se des d’entitats com ara Arrels i Creu Roja, més enllà de plantejaments més generals i estructurals, és facilitar al màxim que la gent estigui ocupada. Prestacions vinculades a feines. Espais en què la gent recuperi dignitat i il·lusió. Que se senti útil i no dependent. Això requereix vestits a mida i no categories estandarditzades. Que els sindicats i els empresaris ho entenguin. Que entitats i ajuntaments col·laborin. Hi ha molta feina i poca oferta de treball. Aquesta hauria de ser la lògica en què situar-nos.