Tu i jo contra el món

Estic seguint amb interès i simpatia el que passa a la jovenívola Solidaritat Catalana per la Independència. La fugida de Joan Laporta ha estat, més enllà de qualsevol reflexió política, un èxit de la lògica implacable de la narrativa. El trio sempre és un format que anticipa la tragèdia. Recordeu si no El bueno, el feo y el malo (déu nos en guard de determinar qui faria de què). El cas és que, des que Octavi i Marc Antoni van enredar el pobre Lèpid per fer un triumvirat, això del trio no ha funcionat mai sota els glacials llençols de la política. I ara sento una gran debilitat per la parella restant. Uriel Bertran i Alfons López Tena, asseguts fa uns dies al restaurant Pitarra esperant inútilment que arribés Laporta, conformaven una fantàstica versió offstage del Tot esperant Godot, obra cimera de l’absurd. Aquella imatge em va fer venir al cap aquells versos del drama del mateix Pitarra Batalla de reines: “Qué serà veure en la terra/ dues reines front a front”. Bertran i López Tena, sols a casa com Kramer contra Kramer. Sense la cridanera i alegre presència del nen Laporta, tot té un aire de drama familiar escandinau. Els 20 anys de diferència que els separen me’ls fan imaginar com un pare i un fill que intenten pujar la família. L’arquetip de parella feta d’experiència i joventut és llaminer. El que encara no veig és si Bertran/López Tena són com Viggo Mortensen i el seu fill a The Road, envoltats d’un món d’apocalipsi independentista, o bé els famolencs protagonistes d’El lladre de bicicletes. O si estem davant de Valor de ley dels Coen, com si un vell xèrif i una cabuda adolescent cerquessin per tot el Far West de la política catalana una freda venjança.