Gràcies a Wikileaks sabem que a l’Estat espanyol hi havia l’any 2008 només tres llocs o espais considerats estratègics per als Estats Units: l’estret de Gibraltar, el gasoducte que uneix Algèria i Europa travessant Espanya i els laboratoris catalans Grífols. La consideració d’estratègics estava determinada pel fet que la seva eventual alteració o destrucció podria afectar “la salut pública, l’estabilitat econòmica i/o la seguretat nacional”. Podem estar contents. Gràcies a Grífols, formem una mica part de les preocupacions nord-americanes i potser això ens pot anar bé alguna vegada (“Escolti, que jo visc a la vora de Grífols”). Segurament, Assange ha fet un favor a Grífols, ja que així pot consolidar la seva posició a l’Íbex 35.

La visió del món que desprenen els cables diplomàtics ara publicats és significativa. La mirada és totalment unilateral. La lògica és imperial. I els comentaris, no per imaginables, resulten menys reveladors. I amb el tema dels llocs de la Terra “estratègics” per Washington es mostra descarnadament la idea utilitària que ha presidit la política internacional dels Estats Units. Tot plegat resulta convincent, ja que les filtracions procedeixen d’una administració fiable i professionalitzada. Si les filtracions procedissin d’altres països, potser l’impacte hauria estat menor i la credibilitat, menys accentuada. La persecució d’Assange i la seva detenció pot voler ser una lliçó d’exemplaritat per al futur. És un error. No es poden evitar les fugues, cal canviar la manera de fer política. I, en aquest sentit, com diu Jean Leca, caldrà veure com es pot construir una estratègia política en un entorn de gran transparència.