Sembla que cada cop costa més trobar persones d’un cert relleu o gruix personal que vulguin assumir els costos que implica el fet de dedicar-se a la política. Fa uns dies, parlant amb uns alcaldes, em deien que aviat només es podran dedicar a la política els funcionaris i els rics. Per a molta altra gent, valuosa en els seus espais professionals o per la seva trajectòria civil o social

–deien–, els maldecaps que implica fer el salt a la política institucional són massa grans, i moltes vegades són la família o els amics els que pressionen perquè no ho facin. És obvi que la primera reacció a aquesta mena d’afirmacions és que ningú està obligat a fer-ho, i que cadascú tria què vol fer a la vida. Hem de reconèixer, però, que liquidar d’aquesta manera el tema no resol un problema col·lectiu que tenim: qui s’ocupa dels afers públics. El fet és que, si anem estigmatitzant el fet de dedicar-se a la política, el que aconseguirem al final és que els voluntaris siguin aquells que no tenen res millor a fer que presentar-se a les eleccions, i, com és obvi, el desprestigi augmentarà i les coses s’aniran deteriorant cada cop més.

Per altra banda, és també cert que en l’actualitat el descrèdit de la política té a molt a veure amb la creixent distància entre allò que aparentment diuen que són capaços de fer els nostres representants i el que finalment demostren que poden fer. Si ja l’any 2000 la Unió Europea parlava de desafecció democràtica i reconeixia els problemes de govern de les institucions –amb la publicació de l’anomenat Llibre blanc de la governança–, la cosa no ha fet més que augmentar any rere any. I això crec que té a veure amb el gran desequilibri i l’asimetria existent entre la força i la capacitat d’acció dels sectors que dominen els mercats financers globals i uns sistemes polítics que segueixen tancats en dinàmiques de territori i sobirania. En aquest escenari, els ocupants temporals de les institucions representatives no és que no puguin fer res, sinó que a la pràctica poden fer moltes menys coses de les que ens volen fer creure. I és aleshores quan la gent comença a adonar-se que “el rei va despullat”. Tota la parafernàlia que envolta el poder, l’aparença i el glamur que abans formaven part necessària del ritual de l’exercici de la política avui han passat a ser noses inútils que ens recorden que hi ha privilegis que no es poden tolerar si no van acompanyats d’elements que ho justifiquin. Perds la capacitat de resoldre problemes, perds la legitimitat i aleshores només es veuen els cotxes oficials, els seients en primera classe i els comptes dels millors restaurants.

Cal una cura d’humilitat. Cal assumir que la feina que fa un polític és una feina dura, complicada, necessària, però no més feixuga i difícil que la de molts que s’escarrassen per subsistir o, encara pitjor, que ja els agradaria tenir una feina per difícil i feixuga que fos. Estem en l’hora de la política arran de terra. De la política sense glamur. Però també cal evitar la fugida endavant de l’antipolítica que ara pot anar aflorant. Per internet hi ha una campanya (Nolesvotes.com)

que proposa evitar el vot als grans partits (incloent-hi CiU), ja que tots ells ens haurien portat al desastre actual. No hi ha un missatge explícitament ideològic, ni tampoc una proposta alternativa més enllà de la d’informar-se millor i votar per formacions minoritàries. Anteriorment n’havíem tingut exemples amb campanyes a favor del vot en blanc o per deixar vacants els escons en forma d’insubmissió. Tot plegat mostra una creixent irritació. Altres línies de sortida les expressen opcions minoritàries, que de forma creixent estan apareixent en moltes localitat davant de les properes eleccions, que busquen canalitzar aquest descontentament, algunes des de perspectives populistes i demagògiques, altres simplement imaginant que poden ser peces de recanvi d’un sistema en pana.

Necessitem la política i necessitem persones que vulguin assumir el repte de representar-nos i de treballar en les institucions. I no obstant això, els ciutadans hauríem de confiar en aquells partits i candidats que no ens demanin la delegació de la nostra capacitat de fer, i que no ens diguin que la política es fa només a les institucions. Necessitem polítics que estiguin disposats a ser controlats, que siguin transparents, que comptin amb la força de la gent per canviar les coses. I ens sobren els polítics que diguin “jo ja sé quin és el problema i quina és la solució, voteu-me i tot s’arreglarà”. D’aquests ja n’hem tingut massa. Dels altres en conec ben pocs, però n’hi ha.