Hem de reconèixer que, de moment, l’agenda electoral del país està girant a l’entorn del tema de la immigració. No és una bona notícia. Sobretot pel que significa de ma­niobra de distracció sobre els grans interrogants del moment. Ja que no sabem què dir sobre cap on anem, busquem algú a qui carregar-li el mort. De fet, les grans forces polítiques, PSC, CiU i, a escala espanyola, PP, estan bàsicament d’acord amb l’ortodòxia liberal i antiintervencionista imposada des dels centres hegemònics de pensament econòmic.

No es produeix pensament alternatiu des dels partits que acumulen més votants. Però cada cop són més els que deserten de l’escenari electoral convencional.

Si escoltem les opinions de Montilla o Mas, no sembla que sàpiguen què dir a l’entorn de les significatives incerteses ac­tuals. El debat se situa en les mesures pal·liatives i reactives contra l’anomenada “crisi”, que de fet és un canvi d’època. El PSC confia a seguir gestionant les polítiques socialdemòcrates clàssiques i CiU apunta a escenaris de major protagonisme mercantil i competitiu. Però, per tots dos dirigents i per les forces polítiques que lideren, l’economia està naturalitzada. Forma part de les condicions i no dels problemes. És com el vent, la pluja i el fred. No s’hi pot fer res. Només abrigar-se o fer servir el paraigua.

Necessitem discutir sobre altres maneres d’entendre el treball, el creixement, la riquesa o les formes productives. Per exemple: podem fer servir les capacitats de contractació de les administracions públiques per ajudar a enfortir alternatives d’economia social

i cooperativa?