Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau

Em vaig comprometre en un article anterior a argumentar sobre quina mena de béns són les armes. Doncs en això estic. Una de les bones aportacions de Marx a la teoria econòmica (em refereixo a Karl no a Groucho, encara que segur que aquest hauria analitzat amb agudesa el concepte), va ser la distinció entre valor d'ús i valor de canvi en béns i productes. En aquest sentit Karl Marx afirmava que un producte tenia valor d'ús pel simple fet d'existir, doncs aquest s'havia produït per tenir una utilitat entre els humans. I en aquest sentit, afegia, que a més de tenir valor d'ús havia de tenir un valor de canvi, és a dir, entrar en els circuits d'intercanvi entre les persones, això que denominem mercat, i que només aleshores accedia a tenir un valor social.

Per tant, només aquells productes que les persones consumim tenen un valor social, cosa que no tenen els productes que no es poden intercanviar al mercat. Així, a ningú se li ocorre fabricar productes que no es pugui comerciar amb ells. Doncs això és exactament el que passa amb les armes, encara que alguns economistes de l'establishment s'entesten a afirmar el contrari, no existeix un mercat d'armes. Cap persona pot anar al mercat a comprar-se un avió de combat, un tanc o una fragata, doncs això només ho poden adquirir els Estats, però no la població en general.

Els defensors de les armes podran afegir que sí existeix un mercat d'armes curtes i lleugeres, i és cert, però en la majoria de països del món aquest mercat, a causa del caràcter mortífer de l'artefacte, està molt regulat i es necessiten diversos permisos que restringeixen en molt l'accés a posseir armes, per exemple a Europa. I en aquells països on sí es pot accedir amb facilitat a adquirir-les, sempre són armes curtes i com a molt lleugeres (aquelles que poden ser transportades a mà), com és el cas dels Estats Units. Després estan les armes que a través del crim organitzat arriben als mercats il·legals, però aquestes també són armes curtes o lleugeres. Però en un i un altre cas, aquestes armes no arriben més enllà d'un 1% o 2% sobre el total de la producció mundial, és a dir, no més enllà d'uns 7 mil milions enfront dels 367.000 milions (SIPRI 2016) que adquireixen els Estats per armar els seus exèrcits. Després estan els traficants d'armes, però ells es nodreixen de part d'aquest 1% o 2% al mercat irregular i il·legal, per descomptat ho fan amb la connivència d'alguns Estats que les hi faciliten. Aquestes grans fires d'armes que s'exhibeixen al món són aparadors per mostrar els avanços tecnològics aconseguits i perquè els Estats acudeixin a adquirir armes pesades i lleugeres, i encara que aparentment apareguin com un “mercat” no ho són, doncs les persones en general no podran adquirir-les per al seu ús i gaudi (és un dir).

D'aquí es deriva la crítica a la despesa militar per mantenir exèrcits i l'adquisició d'armes, de la qual afirmem que entorpeix el creixement de l'economia productiva. D'una part, perquè aquesta despesa genera endeutament públic destinat a un servei, l'exèrcit, de “suposada” necessitat i eficiència, doncs al contrari de serveis socials, educatius o sanitaris, on si es percep la necessitat, no es percep en el cas de les armes.

Les armes en ser adquirides per l'Estat, impedeixen que béns de capital, de coneixements tecnològics i de mà d'obra es destinin al sector productiu civil on generarien majors beneficis per una qüestió de “costos d'oportunitat” que es perden, doncs destinats al desenvolupament de l'economia real, la productiva que té valor social, generarien més desenvolupament econòmic. Al que cal afegir, la dependència de les indústries militars del Ministeri de Defensa que les converteix en parasitàries de l'Estat, ja que només viuen de les seves demandes, i això les condueix a no desenvolupar polítiques d'eficiència en el control de costos. L'Estat acabarà pagant sigui el que sigui el cost final de l'arma. Així ocorre a Espanya (i en altres països), on l'adquisició de la majoria dels grans contractes d'armes no estan subjectes a concurs públic, sinó que s'adjudiquen a dit a les indústries.Clar que els economistes del establishment recorreran a Keynes per afirmar que qualsevol despesa pública crea ocupació i repercuteix en creixement. Doncs com va afirmar aquest excel·lent economista, contractar treballadors per fer rases per després tapar-les crea ocupació i impulsa l'economia d'un país. Però davant això, cal afegir que o augmentes els impostos per cobrir aquest treball improductiu o s'augmenta el deute i el dèficit públic.

Al que s'ha d'afegir una qüestió de pragmatisme social, les armes sempre s'utilitzen en el sentit de la pau negativa (dissuadir o amenaçar mitjançant el seu ús o fer la guerra), quan existeixen altres mitjans per construir la pau positiva, aquella que preconitza la transformació dels conflictes per altres mitjans que l'ús de la força.