Gràcies per haver-me convidat per parlar del 15M i sobre les seves causes i conseqüències. Permetin-me, en primer lloc, que expliqui com vaig descobrir el 15M. O, més ben dit, com em va cridar el 15M a mi. En ple desenvolupament de les polítiques neoliberals (que es van iniciar ja en la segona etapa del govern socialista liderat pel president Zapatero), que incloïen polítiques de grans retallades de la despesa pública (incrementades exponencialment després pel govern Rajoy) que van fer un enorme mal a les classes populars d'aquest país, vaig escriure un llibre, Hay alternativas. Propuestas para crear empleo y bienestar social en España, juntament amb els economistes Juan Torres i Alberto Garzón, en el qual denunciàvem la justificació esgrimida pels establishments polítics i mediàtics espanyols (encoratjats per les autoritats de la Unió Europea) que no hi havia alternatives a les retallades i altres polítiques d'austeritat (que estaven empobrint els ja escassament finançats serveis i transferències públiques de l'Estat del benestar espanyol, afeblint així la protecció social de la població espanyola). Segons el govern espanyol, eren mesures necessàries per reduir el dèficit públic, sacrosant dogma del pensament neoliberal imperant. La nostra denúncia incloïa una gran quantitat de dades que demostraven que si que hi havia alternatives. El president Zapatero, per exemple, en comptes de retallar les pensions per aconseguir 1.200 milions d'euros, podria haver revertit les baixades d'impostos aprovades en la seva reforma fiscal de l'any anterior (quan va dir que "baixar els impostos és d'esquerres"), que incloïen l'impost del patrimoni, el de successions i el de societats per a les empreses amb beneficis d'entre 120.000 i 300.000 euros a l'any, la qual cosa va incrementar el dèficit estructural de l'Estat, causant una reducció dels ingressos de l'estat de més de 27.000 milions d'euros entre 2007 i 2008.

El llibre havia de ser publicat per una editorial pròxima a El País, la qual va trencar el contracte perquè ens vam negar a fer canvis en algunes parts del llibre que l'editorial va considerar massa crítics amb la banca espanyola. Així doncs, ho va publicar una editorial menor i vam creure que gairebé no es llegiria. No va ser així. Els seus lectors van ser els seus principals promotors, distribuint-ho àmpliament i, per a la nostra sorpresa, va acabar per fer-s'ho seu el moviment 15M. D'aquesta manera, en el primer acte fundacional del moviment 15M a la Puerta del Sol, molts joves en la primera fila mostraven el llibre als mitjans que cobrien l'acte, denunciant la falsedat que no hi havia alternatives. Sí que n'hi havia i les dades parlaven per si mateixos (vegeu aquí la imatge esmentada).

El 15M no va existir només a Madrid, sinó també a Barcelona i altres parts d'Espanya (fins i tot amb més intensitat)

Aquest fet va generar que molts ens cridessin a presentar les tesis del llibre a moltes places de ciutats i pobles del país. Jo, concretament, recordaré sempre dos actes. Un va ser una xerrada a la plaça major de Barcelona –Plaça Catalunya- que és més gran, per cert, que la Puerta del Sol i que estava plena a vessar; l'altra va ser una conferència davant de l'assetjat Parlament català, envoltat pel 15M (que protestava pacíficament per l'aprovació del pressupost de la Generalitat de Catalunya, que incloïa les majors retallades de totes les comunitats autònomes d'Espanya), obligant al Sr. Artur Mas, el president autonòmic més neoliberal d'Espanya, a haver d'arribar al Parlament en helicòpter. M'he trobat en moltes situacions excepcionals al llarg de la meva vida, però mai vaig pensar que donaria una classe o conferència criticant el pressupost de la Generalitat de Catalunya en una situació semblant davant al Parlament de Catalunya.

Què va significar el 15M: el qüestionament de la legitimitat del règim del 78 i la denúncia de l'escassa representativitat de les institucions democràtiques

Aquests actes definien el que va ser el 15M, un molt necessari vendaval d'aire fresc en l'atmosfera asfixiant resultat de l'aplicació d'unes polítiques públiques summament impopulars per part d'un establishment polític-mediàtic espanyol que estava perdent la seva legitimitat política. Era el primer qüestionament massiu de l'Estat espanyol derivat d'un procés de Transició de la dictadura a la democràcia molt desequilibrat, amb un gran domini de les forces conservadores hereves de les que havien controlat l'Estat dictatorial, la qual cosa va produir una democràcia molt limitada, característica del règim del 78. Un element clau en l'establiment d'aquest règim amb enormes limitacions democràtiques havia estat la instauració del bipartidisme (PP i PSOE), basat en un canvi molt notable en el PSOE, tant en la seva cultura política (ara monàrquica) com a econòmica, convertint-se al neoliberalisme, és a dir, passant de ser socialdemòcrata a socioliberal. Com havia indicat Jordi Segura, ideòleg de Zapatero, en el seu llibre De nuevo socialismo "només socialdemòcrates tradicionals (la versió amable d'antiquats) com Navarro encara demanen un augment de la despesa pública…", escrit en un dels països amb menor despesa pública per càpita (incloent-hi la despesa pública social) de l'Europa dels Quinze (UE-15).

El resultat d'aquesta conversió va aconseguir el seu màxim exponent en la reforma de l'article 135 de la Constitució, que establia com a prioritat el pagament del deute públic per sobre de tota la resta. El resultat de tot això va ser un rebuig massiu cap a la classe política governant, sent el primer qüestionament massiu no sols de la imatge idealitzada de la Transició "modèlica", sinó també de l'eficàcia de la classe política en el compliment del seu deure de facilitar el benestar de la població, anteposant els interessos comuns als dels poders de sempre. L'eslògan del 15M "no ens representen" ho deia tot. El 15M va sorgir, doncs, com a protesta enfront de la classe política governant per la seva limitadíssima vocació democràtica i transformadora. La hi veia com una casta corrupta ("no hi ha pa per a tant de xoriço") no compromesa amb la democràcia que utilitzava les institucions polítiques per a defensar els interessos dels enormement poderosos grups econòmics i financers que exercien una enorme influència sobre les institucions polítiques anomenades representatives, anteposant els seus beneficis a l'interès comú.

El 15M va saber traduir en un llenguatge clar i popular les enormes deficiències de l'Estat democràtic i, per tant, de la Transició (mal anomenada "modèlica") acusada pel 15M de no haver trencat amb l'Estat anterior. Era un moviment profundament democràtic que defensava la democràcia representativa al mateix temps que promovia majors dosis de democràcia directa, amb l'activa participació ciutadana en les institucions a través de referèndums i consultes, i que exigia als seus representants unes polítiques oposades a les quals estaven imposant (i dic imposant perquè les polítiques de retallades i d'austeritat no estaven en els programes electorals dels partits governants).

L'enorme crisi social causada pel neoliberalisme

La crisi social havia provocat uns nivells de sofriment que expliquen l'explosió social. La taxa d'atur era enorme, amb el 21% de la població activa (5 milions de persones en aquest moment, encara que aconseguiria els 6,2 milions de persones en 2013), afectant amb especial intensitat als joves. La taxa d'atur juvenil era del 45%, gairebé la meitat de la joventut, arribant a aconseguir el 56% en 2013. I les retallades i privatitzacions generalitzades (realitzades en aquell moment per un govern socialista) eren percebuts com a inacceptables. La deterioració de la qualitat de vida de milions de ciutadans estava aconseguint nivells sense precedents en l'època democràtica. Tot això per l'aplicació del neoliberalisme, iniciat per Reagan als EUA i la Sra. Thatcher al Regne Unit, i fet seu per la socialdemocràcia (convertint-se al socioliberalismo de la Tercera Via) liderada per Blair al Regne Unit, Schröder a Alemanya, Hollande a França i Zapatero a Espanya. L'eslògan "què passa, què passa, que no tenim casa" resumia la situació de desesperació juvenil també en matèria residencial. Però, liderat per gent jove, el 15M va aconseguir un ampli suport popular, incloent-hi ciutadans d'avançada edat com els anomenats "iaioflautes", un excel·lent grup de pensionistes que lluitaven per millorar les pensions i que van donar el seu total suport al 15M, participant-hi activament. Ho sé perquè els vaig veure, perquè em van convidar a que em reunís amb ells a Barcelona i perquè estaven en la primera fila quan vaig donar la meva conferència a la Plaça Catalunya. El que és important de subratllar és que el moviment era completament pacífic i l'única violència que va haver-hi va ser per part de la policia. L'encarclament del Parlament català va ser pacífic. Comparar, com s'ha fet en els principals mitjans de comunicació conservadors i liberals espanyols, aquest acte amb l'assalt al Capitoli a Washington, als EUA (on els trumpistes van causar grans destrosses en el Capitoli i van amenaçar la vida dels congressistes i empleats) mostra la pobra qualitat intel·lectual que, per desgràcia, caracteritza amplis sectors de les dretes espanyoles. La Sra. Esperanza Aguirre del PP fins i tot va arribar a acusar el 15M de ser un moviment influenciat i administrat per ETA.

L'aparició del "Sí que es pot" de Podemos

Com a resultat de la nostra relació pròxima amb el 15M, no va ser sorprenent que quan sectors importants del moviment social i polític sorgit del 15M pretengués constituir-se en partit polític, els seus dirigents ens cridessin a Juan Torres i a mi perquè els ajudéssim a crear el primer programa econòmic de Podemos. Acceptem la petició i presentem la nostra proposta que, després de ser discutida i modificada per Podemos, va passar a convertir-se en el seu primer programa econòmic. Era un programa de clara sensibilitat socialdemòcrata (abans que la socialdemocràcia es transformés en socioliberal), inspirat sobretot en l'experiència escandinava, concretament la sueca (país on vaig cursar els meus primers estudis d'economia social), adaptat a la realitat espanyola per Juan Torres, molt millor coneixedor de la realitat espanyola que jo i, al meu entendre, un dels millors economistes del país. Era un pla ambiciós però molt realista, amb molt de sentit comú i que qualsevol progressista hagués acceptat, perquè deliberadament renunciem a algunes propostes per temor al fet que fossin considerades extremistes en el profundament conservador context espanyol.

Malgrat la nostra cautela, la resposta va ser d'una enorme, repeteixo enorme, agressivitat. Rebem una quantitat d'insults i baixeses que mai havia rebut al llarg de la meva vida professional. He assessorat molts governs i mai havia estat objecte de tanta hostilitat. La limitadíssima cultura democràtica de les dretes va quedar demostrada per la seva enorme violència i odi, que ha aconseguit nivells extrems contra qui ha estat secretari general de Podemos, Pablo Iglesias. Els dirigents de les dretes espanyoles (comparables a l'extrema dreta a Europa i als EUA) són hereus de les forces dominants del règim dictatorial. D'aquí ve que aquesta hostilitat fos predictible, perquè Podem era el primer espai que tenia possibilitats reals de canviar les relacions de poder a Espanya, havent alterat significativament el règim del 78. L'establishment polític i mediàtic sempre ha estat hostil cap a les personalitats d'esquerra, que han estat definides com a contestatàries de la saviesa convencional. Anguita i ara Pablo Iglesias, amb una extrema hostilitat contra aquest últim. Tot això era símptoma que es percebia com una amenaça per al poder establert, incloent el bipartidisme.

La gent de Podemos era gent indignada amb el sistema -el moviment va ser inicialment conegut com el moviment "dels indignats"-, condició necessària però no suficient per canviar el país. Aquesta urgència de canvi explica també la seva vocació de govern. Com diu el refrany, "més val ocell en mà que cent volant". I així ha estat on sigui que governés. L'acció política era l'immediat, i com aconseguir aquest immediat va produir diverses estratègies que, encara que van ser percebudes com a conflictes personals, eren més que personals. Alguns defensaven la visió populista extrapolada de l'experiència llatinoamericana. El futur es configurava com una constant posada al dia del que fos necessari, fent gran insistència en el lideratge carismàtic. L'immediat substituïa al futur a mig-llarg termini, i l'organització no era un punt a considerar. Una de les referents d'aquest corrent, l'alcaldessa de Madrid, Manuela Carmena, fins i tot va ridiculitzar el concepte de militància (perquè el terme li sonava a militar).

No era així per al corrent de Pablo Iglesias, que va emfasitzar la necessitat d'aliar-se amb una força política d'esquerres cohesionada i disciplinada com IU, desenvolupant una unitat d'acció en un projecte comú. I d'aquí va sorgir Unides Podemos. Crec que va encertar. És més, va ser l'activa participació de les bases militants el que va forçar el compliment del promès.

L'enorme hostilitat cap a Pablo Iglesias i la direcció de PODEMOS és conseqüència de l'enorme insuficiència de la democràcia espanyola

Una última observació. Al llarg dels últims anys, Pablo Iglesias, a qui crec conèixer bé, havent desenvolupat una gran estima i apreci per ell, i a qui agraeixo la labor extraordinària realitzada durant aquests anys per a la millora del país, ha estat subjecte d'una hostilitat en els mitjans que mai havia vist en els nombrosos països que he conegut i als governs dels quals he tingut el plaer d'assessorar. Les falsedats abocades sobre la seva persona són enormes. He assessorat moltíssims dirigents polítics, com ara al president Allende en les seves propostes sanitàries, al govern de Fidel Castro en el desenvolupament dels seus serveis sanitaris, a la Sra. Clinton a la Casa Blanca en la reforma sanitària, als governs socialdemòcrates suecs i espanyols, al tripartit català, entre molts altres, i considero Pablo Iglesias com una de les persones amb més visió política, amb més honestedat, compromís i valentia de totes les que he conegut, sent un recurs únic i una veu excepcional de denúncia del que, malgrat ser obvi, continua tan emmascarat.

Quant al seu moviment polític, va anar evolucionant ràpidament. De ser considerat un moviment populista va passar a moviment polític-social que va necessitar desenvolupar una organització arrelada en un compromís que té com a origen no només el 15M sinó tota la tradició de lluites per la llibertat i justícia social, és a dir, amb la tradició republicana progressista. I més encara a partir de la seva aliança i col·laboració intensa amb IU, establint un espai comú de gran potencial i futur, en aliança amb altres moviments igualment arrelats en el 15M, com En Comu-Podem i Galícia en comú, que han canviat Espanya d'una manera profunda i notable en la millora de la qualitat de vida i el benestar de les classes populars dels diferents pobles i nacions d'Espanya.

L'aparició de noves generacions en una direcció col·legiada dirigida per Ione Belarra

La sobtada retirada de Pablo Iglesias de la vida política institucional -que espero que sigui provisional- ha donat peu a l'aparició d'una nova generació de dirigents, tots ells ja de clara maduresa i compromís polític en el seu projecte de transformació del país servint primordialment a les classes populars. En aquest moment, i sota una direcció col·legiada dirigida per Ione Belarra, intenta la mobilització de tots els sectors victimitzats per un sistema econòmic social injust i escassament democràtic, desenvolupant un espai polític comú per a tots els moviments d'alliberament (des del feminisme al moviment de la classe treballadora, incloent-hi molts altres), amb consciència social i ecològica, que continuarà transformant el país, seguint la labor feta per generacions anteriors per construir un país més just, més solidari, més polièdric i menys radial, respectuós de la seva plurinacionalitat. Els desitjo, pel bé del país el millor.