Les conseqüències del poder de classe: el subdesenvolupament social d'Espanya (Part 1)

Vicenç Navarro

Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra, i ex catedràtic d'Economia. Universitat de Barcelona

No hi ha plena consciència en els grans cercles polítics i mediàtics del país del gran subdesenvolupament i subfinançament de l'Estat de Benestar a Espanya, és a dir, dels serveis públics com sanitat, educació, serveis socials, habitatge social, escoles d'infància -mal anomenades guarderies -, serveis domiciliaris a la població amb dependència, prevenció de la pobresa i de l'exclusió social, programes d'integració de l'immigrant i del refugiat (entre molts altres), així com de les transferències públiques, com les pensions públiques i els ajuts a les famílies, als ciutadans que estan a l'atur (entre moltes altres). Es miri com es miri, es veu que per cada un d'aquests serveis i transferències (que tenen una enorme importància per determinar la qualitat de vida i el benestar de la gran majoria de la població -que són les classes populars-) el finançament públic està molt per sota de la dels altres països de la Unió Europea dels Quinze (UE-15), el grup de països d'un nivell de desenvolupament econòmic al d'Espanya. Un indicador rere l'altre mostra el seu gran subfinançament. La despesa pública social (tant en la seva totalitat, com per cada capítol) està per darrere de la mitjana de tals països, i molt per darrere del que hauria de ser pel nivell de riquesa que té Espanya. Mentre que el PIB per càpita d'aquest país ja abans de la crisi era el 94% del PIB per càpita mitjà de la UE-15, la seva despesa pública social era només al 74% de la mitjana de la despesa pública social per habitant de la UE 15. Si fos el 94%, Espanya es gastaria 66.000 milions d'euros més dels que es gasta. I el mateix succeeix quan mirem el percentatge de la població adulta que treballa en aquests serveis públics, molt més baix també que la mitjana de la UE-15. Només un 9% de la població adulta treballa en aquests serveis públics, molt per sota del 14% de la població adulta en la mitjana de la UE-15. En realitat, a Suècia és un de cada cinc. I aquí a Espanya no arribem a tenir ni un de cada deu.

Per què aquest subdesenvolupament social?

La resposta a aquesta pregunta és bastant fàcil de veure, tot i que rarament la llegirà, escoltarà o veurà en els principals mitjans escrits, orals o televisius del país. I no és ni més ni menys que l'enorme poder que tenen les classes dominants en aquest país. I ja que gairebé ningú parla de classe social (excepte per definir a la majoria de la població com a membres de la classe mitjana, cosa que no és certa), permeteu-me que subratlli el que és obvi: a Espanya hi ha classes socials i la majoria de la població no és de classe mitjana. Hi ha el que es deia abans la classe capitalista (avui se l'anomena, una mica erròniament, l'1%) o la burgesia, que és un grup molt petit (en realitat, menys d'un 1%) que controla (mitjançant la propietat o la gestió) el món de les grans empreses financeres, industrials i de serveis del país; la petita burgesia, constituïda pels propietaris i gestors de les empreses de grandària menor; la classe mitjana, que es divideix en classe mitjana de renda alta (en la qual s'inclou la classe mitjana professional, el poder deriva en gran part dels coneixements adquirits en l'educació superior, i sectors de la qual -com el sector mediàtic- juguen un paper clau en la reproducció del sistema de poder i de la seva escala de valors, produint, entre altres activitats, la saviesa convencional del país, que és aquella que l'1% considera necessària per al manteniment del seu poder) i a la classe mitjana de renda mitjana i baixa, que avui, juntament amb sectors fins i tot de la classe mitjana professional, té unes condicions de treball que s'estan deteriorant, seguint un procés que s'ha anomenat la "proletarització de la classe mitjana" que alguns vam profetitzar fa ja anys que passaria; i després hi ha la classe treballadora, que constitueix la majoria de la població, i que treballa en la manufactura, en els serveis, en l'agricultura i en els serveis públics. És important assenyalar que hi ha més espanyols que es defineixen com a membres de la classe treballadora que com a membres de la classe mitjana. Per cert, el mateix passa en la majoria de països capitalistes desenvolupats, incloent els EUA.

Què vol dir poder de classe?

Poder és una categoria complexa que no sempre és fàcil de definir. Però els seus impactes gairebé sempre es poden veure i palpar en el disseny de les polítiques de l'Estat que sistemàticament afavoreixen unes classes socials a costa d'unes altres. I aquí sí que podem veure que a Espanya el grup social que deriva les seves elevades rendes de la propietat i / o gestió del gran capital (que és el que es podria anomenar el món del capital), la petita burgesia i la classe mitjana professional de renda alta (que junts representen aproximadament entre un 15 i un 20% de tota la població) tenen una enorme influència sobre l'Estat, la qual cosa es reflecteix en la majoria de les polítiques públiques, des de les polítiques fiscals fins a les polítiques de despesa pública ( entre moltes altres). Aquest poder de classe s'expressa a través dels instruments que cada classe ha establert històricament, entre els quals els partits polítics han jugat un paper històric de gran importància. Històricament cada classe ha desenvolupat el seu propi partit polític per defensar i promoure els seus interessos. I mai en la història de la humanitat la gran patronal, per exemple, ha creat un partit socialista o comunista, i mai la classe treballadora ha fundat un partit liberal o conservador. El que a nivell popular es diuen les dretes (els partits conservadors, cristianodemòcrates o liberals), molt influents en el sud d'Europa, reflecteixen els interessos de les diferents classes socials que componen les classes dominants (l'1%, la petita burgesia i la classe mitjana de renda alta), que representen aproximadament el 20% de la població que té majors rendes al país. Per atreure el suport del 80% restant, el 20% superior, a través dels seus mitjans d'informació i institucions de reproducció de la saviesa convencional, intenta fer creure a aquest 80% que el benestar de la majoria depèn del benestar del 20%, doncs es presenta que la riquesa creada dalt es filtrarà a la resta de la població. La gran majoria del pensament neoliberal dominant de les anomenades "ciències" econòmiques reprodueix aquesta manera de pensar.

Els partits d'esquerres històricament han defensat els interessos de la classe treballadora i altres components de les classes populars (com les classes mitjanes proletaritzades). Això, en algunes parts del món, ha deixat de ser així, el que explica, per exemple, l'enorme crisi de la socialdemocràcia a Europa i del Partit Demòcrata (que s'autodefinia com el Partit del Poble) als EUA, ja que han anat incorporant en la seva ideologia elements importants de la ideologia del 20%. I d'aquí que la classe treballadora hagi anat canviant les seves aliances electorals, deixant de donar-los suport i apostant ara per partits clarament antiestablishment.

Conseqüències del poder de classe: la polarització de l'Estat del Benestar

Tal poder de classe apareix en la política fiscal del país, quan l'aportació a les arques de l'Estat per part de no només l'1% de renda superior, sinó també del 20%, és molt inferior a la que hauria de ser pel nivell de ingressos que tenen, determinant una subfinançament de l'Estat del Benestar. I és aquesta pobresa de l'Estat del Benestar la que determina la polarització de l'Estat del Benestar.

En sanitat, el finançament per càpita és molt inferior a la de la mitjana de la UE-15 (el 2014 la despesa pública en sanitat a Espanya va ser de 1.534 euros per càpita, per una mitjana de 2.400 euros a la UE-15), ens trobem amb una polarització per classe social en la qual el 20% de la població va a la sanitat privada i aproximadament el 80% a la sanitat pública (naturalment que no tota la població que utilitza a la sanitat privada són membres de les classes dominants, però la majoria d'aquestes classes van a la sanitat privada; aquest percentatge és més gran a Catalunya i a Madrid). Aquesta divisió és enormement ineficient i ineficaç. La sanitat privada, per regla general, és millor que la pública en serveis essencials per a l'usuari com que, en cas d'hospitalització, el pacient tingui un llit per habitació, un tracte molt personalitzat, amb escàs temps d'espera, i en un entorn i temps de visita més llarg. En canvi, la sanitat pública té uns professionals més qualificats i una infraestructura tècnica i de laboratoris molt millor que la privada. De manera que si vostè, lector, cau malalt de debò, li aconsello que vagi a la sanitat pública.

La dicotomia sanitat pública versus sanitat privada

Aquesta situació que acabo de descriure passa constantment. Si vostè va a Barcelona a la Teknon, clínica privada per excel·lència, si la condició del pacient es complica i requereix d'una infraestructura més avançada, aquest serà referit al Clínic o a un altre gran hospital públic. Hi ha gairebé un consens entre els experts que la qualitat científica i de l'atenció sanitària és millor a la pública que a la privada. En realitat, és més que preocupant el que està passant en amplis sectors de la sanitat privada, que estan escassament regulats per les autoritats públiques. I aquesta baixa qualitat de l'atenció privada s'accentua encara més quan la sanitat privada és propietat de companyies amb afany de lucre. L'evidència del que dic és aclaparadora; la sanitat nord-americana (on gran part de les institucions sanitàries estan gestionades per empreses privades amb afany de lucre) ha mostrat que l'afany de lucre i la qualitat de l'atenció sanitària tenen una relació inversa. La privatització de la sanitat en aquell país ha conduït a un sistema enormement costós, summament ineficient i molt impopular. Vegi les dades i ho comprovarà ("El desastre del model liberal en sanitat: el cas dels EUA", Público, 22.12.16).

El que es necessita, doncs, és fàcil de veure: Espanya necessita un sistema públic que ofereixi l'atenció personalitzada al pacient de la privada, i la qualitat de la pública, però això requereix una despesa pública molt més gran que l'actual. Però el 20% prefereix tenir el seu servei privat, en part perquè no és plenament conscient del problema de baixa qualitat que té.

Una altra conseqüència del poder de classe: la polarització del sistema educatiu per classe social

La mateixa polarització que he detallat per la sanitat passa en l'educació. Com a mitjana, el 20% de renda superior envia els seus fills i filles a l'escola privada, i el 80% restant a la pública (de nou, això no implica que tots els usuaris de l'escola privada siguin fills de les classes dominants, però sí que aquests últims van, en la seva gran majoria, a l'escola privada). Es creen així dos tipus d'escoles, clarament diferenciades per la composició per classe social del seu estudiantat. Les escoles privades tenen estudiants que, en general, procedeixen de famílies amb rendes superiors, i les escoles públiques de famílies de classes populars.

L'escola privada té uns recursos per estudiant més grans que els assignats a escoles públiques, ja que les primeres tenen, a més de recursos privats procedents dels pares, subsidis públics, coneguts com a concerts, que representen una quantitat més que respectable sense la qual les privades no subsistirien. Moltes pertanyen o estan gestionades per l'Església catòlica, que històricament va educar sempre a les classes dominants del país, en el seu intent de configurar i influenciar a les estructures del poder econòmic, financer i polític del país. No cal dir que aquesta dicotomia i polarització per classe social descohesiona el país, creant ciutadans de primera i de segona. Vegi vostè on envien els seus fills i filles els dirigents de les grans empreses del país (grup important de les classes dominants) i ho veurà. En realitat, les persones educades en la privada estan sobrerepresentades (en percentatges majors al 20%) en els cercles de poder del país.

Les enormes ineficiències creades per la desigualtat social

Aquesta dicotomia en el sistema educatiu al país, com també passa amb el sistema sanitari, no és ni eficient ni eficaç. L'escola privada té com a funció reproduir una estructura de classes que és altament ineficient. Aquesta divisió i manca de cohesió social en el sistema educatiu arriba a nivells extrems en les escoles vinculades a l'Opus Dei a Catalunya (que reben 30 milions de subsidis públics de la Generalitat de Catalunya) en què, a més de discriminació de classe, hi ha una discriminació de gènere molt marcada, de manera que les nenes han d'anar a classe separades dels nens.

Aquesta descohesió social que reflecteix el gran poder de classe de les classes dominants, repeteixo, és enormement negativa, ja que descohesiona a la ciutadania des de la infància, amb resultats negatius a moltíssims nivells, inclosa l'educació universitària. La divisió de l'estudiantat per classe social el sotmet a una manca de diversitat que determina menys estímuls i riquesa intel·lectual. Hi ha bastant acord que una de les millors escoles públiques a Europa és la finlandesa, en què el fill o filla del banquer probablement anirà a la mateixa escola que el fill o filla de l'empleat de la banca, una situació impensable a Espanya. I en general, els resultats acadèmics dels estudiants de les escoles finlandeses són superiors a les dels estudiants de les escoles espanyoles. Un altre exemple de les conseqüències de la pobresa intel·lectual creada per la falta de diversitat social es va veure als EUA quan durant l'època del President Reagan es van reduir les ajudes i beques perquè els fills i filles de les famílies treballadores poguessin anar a les universitats. Com a conseqüència d'això, la uniformitat social de l'estudiantat es va accentuar i amb això la qualitat de l'educació. En contra del que assumeix el pensament liberal dominant a Espanya, no hi ha un conflicte entre equitat i eficiència. És precisament a l'inrevés. Tant a la sanitat com a l'educació la polarització social, profundament injusta, és summament ineficient, danyant fins i tot a les rendes superiors que donen suport a aquesta polarització.

Com hem vist, la polarització tant de la sanitat com de l'educació per classe social no és ni eficient ni eficaç per a la societat. En la sanitat hem vist que fins i tot les classes més benestants tenen una sanitat privada clarament millorable, faltant-li la qualitat professional i riquesa tècnica que té la pública. I el mateix passa amb la polarització per classe social del sistema educatiu, que fa mal a totes les classes socials, incloent les classes més benestants. Tot això mostra que, en contra del que diuen els polítics i els economistes neoliberals (que dominen els espais mediàtics), no hi ha conflicte entre equitat i eficiència econòmica. En realitat, la primera és condició perquè es desenvolupi la segona. Així de clar.

(Aquest article és part d'un capítol més extens, del qual publicaré la 2a part en un proper article, mostrant com el poder de gènere també configura l'Estat del Benestar espanyol).