Vicenç Navarro. Catedràtic de Ciències Polítiques i Polítiques Públiques. Universitat Pompeu Fabra, i ex catedràtic d'Economia. Universitat de Barcelona

Les desigualtats socials han experimentat un creixement enorme en el període històric (des dels anys vuitanta del segle passat) en què el neoliberalisme ha estat el pensament dominant en el món capitalista, alliberat de qualsevol fre com a resultat de la derrota de l'altre pol a la guerra Freda, la Unió Soviètica. En aquest últim país, la derrota va significar un cost humà enorme sense precedents en temps de pau. La transició des del que es deia "socialisme real" al capitalisme, i les enormes desigualtats creades en tal procés, van costar més morts que els que han causat les Guerres Calentes de l'Iraq i Síria posades juntes. Només en el període 1990-1995, l'increment en el nombre de morts en el que havia estat la Unió Soviètica va ser de gairebé dos milions de persones. I durant tota la dècada dels anys noranta va ser de quatre milions, cosa que va ser conseqüència, repeteixo, de l'enorme creixement de les desigualtats causades per la transició, com s'ha documentat extensament en la literatura científica (veure Shkolnikov, VM, i Cornia, GA, Population crisi and Rising Mortality in Transitional Russia, a The mortality crisi in transitional economies, Oxford University Press, 2000). Mentre l'esperança de vida (anys que una persona viu) de les persones amb elevades rendes i nivells d'estudis superiors continuava augmentant en el que havia estat la Unió Soviètica, la mortalitat entre les classes populars en aquell país va patir un elevadíssim increment com a resultat de les polítiques públiques de massiva privatització dels majors mitjans de producció i de la destrucció de la protecció social, que van incrementar espectacularment les desigualtats socials. Aquesta realitat amb prou feines ha estat reflectida en els majors mitjans d'informació del món occidental. No hi ha dubte que si hagués passat en un país en què la transició hagués estat del "capitalisme real" al socialisme, tals fets haurien estat la notícia del segle. Ho va ser en direcció contrària, i amb prou feines va ser notícia en els majors mitjans d'informació.

Però l'enorme cost humà del neoliberalisme apareix també dins del propi capitalisme, com a conseqüència de la imposició de les polítiques neoliberals. Als EUA les polítiques de tal sensibilitat neoliberal, aplicades per la majoria dels governs federals a partir del presidit pel Sr. Ronald Reagan, també han tingut un elevat cost humà. L'esperança de vida de la classe treballadora blanca (tant per a homes com per a dones) ha anat davallant. I, com a conseqüència, l'esperança de vida mitjana de tota la població s'ha estancat i ha deixat de créixer.

La gran majoria de les polítiques antidiscriminatòries no han millorat el benestar de les classes populars, ja que aquestes polítiques no estaven orientades a elles

És interessant assenyalar que aquesta situació detallada en els paràgrafs anteriors s'ha produït als EUA alhora que les polítiques antidiscriminatòries federals, que intenten corregir les desigualtats per raça i per gènere, s'han establert i desenvolupat, la qual cosa semblaria ser paradoxal, ja que, al mateix temps que s'intenta afavorir als grups discriminats en la societat (i per tant més vulnerables), la qualitat de vida, benestar i salut de les classes populars s'hauria anat deteriorant, com ho proven les xifres d'esperança de vida que he citat anteriorment. Aquesta paradoxa s'aclareix, però, si un s'adona que en el disseny i aplicació d'aquestes polítiques antidiscriminatòries no es va tenir en compte la categoria de classe social, centrant-se només en raça i gènere. Com a conseqüència d'això, els grups socials que s'han beneficiat més d'aquestes polítiques antidiscriminatòries han estat els pertanyents a les classes de renda alta i mitjana alta. L'estructura de poder ha canviat i diversificat el seu color i el seu gènere (hi ha més afroamericans i llatins, i més dones, a les institucions representatives dels EUA i en les institucions de poder decisori en la societat civil), sense que això hagi beneficiat substancialment a les classes populars (inclosos els grups discriminats, la majoria dels quals pertanyen a aquestes classes populars).

Les implicacions d'aquesta realitat són enormes, ja que la plutocràcia que mana al país (la casta política i l'entramat existent entre els poders financers i econòmics d'una banda, i les institucions polítiques i mediàtiques, de l'altra) pot ser diversa i variada pel que fa a color i gènere, i no obstant això, no millorar el benestar de les classes populars; només en el cas que les polítiques públiques incloguin en el seu disseny i desenvolupament l'intent de canviar les relacions de classe, a més de gènere i raça, hi haurà un millorament del benestar de les classes populars.

Les limitacions de les polítiques antidiscriminatòries

El que s'ha dit en l'apartat anterior hauria de portar a veure la desigualtat com un concepte multidimensional, analitzant les desigualtats en la ubicació física de la persona en l'estructura social, conseqüència d'una discriminació cap al grup al qual l'individu pertany; per exemple, que una persona negra o una dona pateixi major desigualtat pel fet que ell o ella pertanyen a aquest grup discriminat. La majoria de polítiques antidiscriminatòries tenen com a objectiu disminuir la distància social, i estan encaminades a integrar al subjecte discriminat en l'ordre existent. Les polítiques públiques de la candidata demòcrata Hillary Clinton anaven en aquesta direcció. Però el fet que en la seva campanya no utilitzés un discurs ni promogués polítiques públiques centrades en la classe social com a subjecte d'intervenció, explica que la majoria de dones de les classes populars no votessin la seva candidatura, fent-ho en canvi pels candidats Sanders i Trump, que van emfasitzar el discurs de classe social, a més de raça i gènere, tot i que la utilització d'aquestes dues categories (raça i gènere) va ser diametralment diferent i oposada entre aquests dos candidats. Trump va fer servir un discurs, a més de classista (presentant-se com a defensor dels treballadors oblidats), racista i misogin, mentre que Sanders va ser, a més d'un defensor de la classe treballadora, defensor de les dones i de les minories. Les enquestes mostraven que l'únic candidat del Partit Demòcrata que podria haver vençut el candidat Trump era el socialista Sanders.

Explotació com a generador de desigualtat

La segona dimensió de la desigualtat és, a més de la discriminació, l'explotació, concepte rarament discutit o presentat als mitjans per posar en evidència l'ordre establert, i del qual, comprensiblement i previsible, els beneficiaris de tal ordre no volen ni sentir parlar . És interessant veure que, ara, quan el tema de les desigualtats sembla estar de moda (fins i tot a Davos, centre del pensament reaccionari neoliberal, es va decidir centrar-se en aquest tema), la paraula explotació no aparegui per enlloc. I això malgrat que és summament fàcil de detectar. L'agent A explota a l'agent B quan A viu millor a costa que B visqui pitjor (A i B poden ser classe social, gènere, raça, nació, o el que fos).

Quan un empresari paga al seu empleat o treballador un salari menor en valor monetari al valor que el treballador ha aportat al producte o servei, l'està explotant. I quan una parella, en què tots dos treballen, arriba a casa i un d'ells seu a veure la televisió, mentre que l'altre va a la cuina a preparar el sopar, el primer explota també al segon. L'explotació és una de les realitats més fàcils de detectar, i sobre la qual es parla (i escriu) menys. I aquí, la intervenció no és la integració en el sistema, sinó el canvi del sistema explotador. I d'aquí que l'Estat sigui molt més reticent a intervenir en aquesta direcció de les desigualtats generades per la discriminació de classe que en les altres formes de discriminació, ja que l'explotació de classe és el centre del "capitalisme real".

El mateix està passant a Catalunya ia la resta d'Espanya

Una situació semblant està passant també a Catalunya i a la resta de l'Espanya. En realitat, tant una com l'altra pateixen un retard polític i cultural considerable (resultat d'haver patit quaranta anys d'una dictadura ultradretana, que científicament hauria de ser definida com feixista) en comparació amb la majoria de països europeus, el que es tradueix en el retard en el sorgiment de moviments progressistes com el moviment d'alliberament de la dona. Només ara està sorgint un moviment feminista de gran importància que, sense cap dubte, tindrà un efecte positiu per a tota la societat. Però l'afebliment dels partits històricament arrelats en la classe treballadora explica que la resposta de les estructures de poder econòmic, financer, polític i mediàtic davant d'aquests moviments feministes hagi estat més orientada cap a la seva integració en el sistema de poder que no cap a la fi de l'explotació de gènere i de classe.

Com a resultat d'això, ens trobem, de nou, amb la situació paradoxal que alhora que hi ha més dones (predominantment de classe social de renda alta o mitjana-alta) a les institucions, hi ha un gran creixement de les desigualtats per classe social com a resultat de l'aplicació i imposició de les polítiques neoliberals, essent Catalunya i Espanya el lloc on han estat imposades amb més afany i duresa dins de la Unió Europea dels Quinze (UE-15), el grup de països més rics de la Unió Europea. A tall d'exemple, a Catalunya es va veure un descens en l'augment de la taxa de creixement de l'esperança de vida amb l'esclat de la Gran Recessió, cosa que va passar a partir del 2007. En realitat, la taxa de mortalitat a Catalunya va créixer un 10%, passant de 7,98-8,77 defuncions per cada 1.000 habitants entre 2010 i 2015 (quan havia baixat en anys anteriors). Una situació semblant ha passat en la mitjana d'Espanya, tant en el descens de la taxa de creixement de l'esperança de vida com en l'augment de la taxa de mortalitat.

Aquests canvis han ocorregut al mateix temps que augmentaven les desigualtats de mortalitat entre ciutats (de diferents nivells econòmics) i entre barris (també de nivells econòmics diferents) dins de les mateixes ciutats. A Catalunya, la diferència d'esperança de vida de ciutats d'elevada renda com Sant Cugat del Vallès era de vuit anys més que en ciutats obreres del cinturó de Barcelona com el Prat de Llobregat o Sant Adrià de Besòs. I dins de Barcelona, els barris amb rendes superiors com Pedralbes van registrar durant el període 2009-2013 una esperança de vida de 11 anys més que el barri obrer de Torre Baró, que té l'esperança de vida més baixa de Barcelona.

I és aquí on els partits progressistes haurien de prendre com a bandera la reducció de les desigualtats socials, emfasitzant les desigualtats per classe social, a més de les desigualtats per gènere i raça. I aquí hi ha encara molt camí per recórrer. Però cal reconèixer i aplaudir aquelles autoritats polítiques, com les noves esquerres que governen els majors centres urbans d'Espanya, que estan fent passos en aquesta direcció. I això no és un comentari partidista, sinó científic. Vegin les polítiques públiques que s'estan duent a terme i ho veuran. En contra del que s'està dient, la dicotomia esquerra versus dreta continua sent molt vàlida quan s'analitzen les polítiques públiques desenvolupades per les diferents sensibilitats polítiques existents al país. A Europa es veu clarament que, a més poder polític de les esquerres (al nord d'Europa), les polítiques són més redistributives que en aquells països on les esquerres són més febles, com al sud d'Europa. I les desigualtats socials són molt menors al nord que no al sud. Així de clar.