Pere Ortega, Centre Delàs d'Estudis per la Pau

Les forces governamentals sirianes de Baixar al-Àssad es preparen per donar l'assalt a l'últim reducte important de les forces rebels a la ciutat d'Idlib, amb una població de tres milions de persones, la qual cosa pot ocasionar una nova crisi humanitària amb milers de civils morts i centenars de milers de refugiats que vindran a sumar-se pel cap alt d'11,5 milions existents. Una tragèdia humanitària de la qual són responsables els estats que donen suport a les parts enfrontades en aquesta guerra civil.

La tragèdia que viu la població siriana per culpa de la guerra civil que castiga aquest país, com ja va passar en altres guerres anteriors, ha remogut les consciències d'analistes independents i moviments socials a l'hora d'analitzar aquest conflicte. Tots estan d'acord en què aquesta guerra és una catàstrofe per al poble sirià. Uns mantenen que es tracta d'una revolució iniciada per enderrocar un govern autoritari. Uns altres ho desmenteixen adduint que es tracta d'una més de les moltes agressions imperialistes dels Estats Units i els seus aliats a l'Orient Mitjà. Mentre que uns tercers sostenen que és una guerra civil que enfronta a uns rebels mantinguts per les petromonarquíes àrabs enfront d'una dictadura que compta amb el suport de Rússia i de l'Iran.

En altres articles he explicat que la guerra de Síria cal considerar-la com una de les denominades “guerres brutes”. Aquelles en les quals és difícil situar-se al costat d'un dels bàndols, doncs cap d'ells ofereix cap garantia de defensar una causa justa, entenent com a tal el dret a l'autodefensa o com a mínim uns valors democràtics. Tal és el cas del conflicte d'Ucraïna, el de Colòmbia, avui en vies de solució, el del Iemen o el de Síria. Conflictes molt diferents als casos de Txetxènia, Bòsnia, Kosovo, Palestina i molts altres on es distingia molt clarament entre pobles que resistien una agressió i uns agressors que pretenien doblegar els drets d'aquests pobles.

En uns i altres casos, la posició de qualsevol analista independent, i entre aquests els representants de moviments socials (entenc per tals els no adscrits al pensament neoliberal que per descomptat inclou a Rússia) hauria de ser sempre col·locar-se al costat dels pobles. Per una simple raó, perquè són els que pateixen les doloroses conseqüències de l'agressió.

En els passats conflictes de l'ex-Iugoslavia (1991-2001), de la invasió de l'Afganistan (2001), de l'Iraq (2003) o de Líbia (2011), la posició dels analistes independents i dels moviments socials va ser que es tractava d'agressions dels Estats. De Sèrbia i Croàcia en el cas bosnià; de Sèrbia en el cas de Kosovo; dels EUA i els seus socis a l'Afganistan, l'Iraq i Líbia. Cap d'aquests analistes es va posar del costat dels talibans a l'Afganistan, ni molt menys al costat dels dictadors Sadam Husein o de Muamar el Gadafi que governaven a l'Iraq i Líbia, sinó que repudiaven aquells règims alhora que criticaven l'agressió dels EUA i els seus aliats, i d'igual manera ho feien amb Milosevic i Tudjman de Sèrbia i Croàcia.

Una segona raó per analitzar qualsevol conflicte, hauria de partir de l'anàlisi de les causes que l'han motivat, sense apriorismes que conformin lectures distorsionades de la realitat. És en aquest sentit, que m'atreveixo a fer algunes conjectures sobre el cas sirià.

A Síria, després de la mort de Hafez al-Àssad, el seu fill Baixar al-Assad va rebre el seu règim en herència. És a dir, una república autocràtica dirigida per una família que transmet el poder de pares a fills. En el 2011, en l'inici de la primavera àrab que va travessar tot el Nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà, Al-Assad va agredir sense pietat als qui demanaven democràcia i llibertat. Cert és, que després, després de mesos de patir una forta repressió de les forces governamentals, alguns opositors, que no tots, amb l'ajut exterior en forma d'armament, van respondre a les agressions de les forces militars governamentals i va començar la guerra civil.

Si els rebels tenien l'ajuda inicial d'algunes petromonarquíes àrabs (Aràbia Saudita, Qatar, Emirats Àrabs Units) de grups armats sunnites provinents de l'Iraq, i també de Turquia i els EUA, als qui després es van afegir el Regne Unit, França i Israel. Al-Àssad, tenia l'ajuda de Rússia, Iran i de Hezbollah del Líban. Convertint la guerra de Síria en un conflicte internacional.

Aquí és on s'embruten les mans els analistes no independents, que d'una forma obscena se situen al costat d'un dels dos bàndols enfrontats. Qualificant, uns, d'agressió imperialista la duta a terme pels EUA i els seus aliats i defensant la dictadura del neoliberal d'Al-Àssad. I dic que és neoliberal, perquè Al-Àssad, contràriament al seu pare Hafez, és un ferm defensor de la globalització capitalista. Mentre que uns altres, feien el mateix qualificant Rússia i l'Iran de no menys imperialistes per incrementar la seva part de domini sobre l'Orient Mitjà. Ressaltant uns els crims contra la humanitat comesos per al-Àssad, altres destacaven els crims no menys terribles dels grups rebels, entre els quals es troba l'ISIS i uns altres de similars característiques.

Una situació incoherent que divideix als qui haurien de mantenir-se units en la defensa del dret dels pobles empobrits a escollir el seu futur. Haurien d'estar units per acabar amb les 33 guerres vigents al món. Guerres causants del 80% dels 68,5 milions de persones desplaçades i refugiades del món. Guerres que es perpetuen per l'afany especulatiu de les grans corporacions que ostenten el poder econòmic mundial, que no dubten a implicar-se en intervencions militars i guerres quan els seus interessos es veuen amenaçats, i entre les quals es troben tant les dels EUA, com les de Rússia i les dels aliats de tots dos bàndols.