Y ahora el pueblo / que se alza en la lucha / con voz de gigante, / gritando: ¡adelante! / El pueblo unido, jamás será vencido / El pue­blo unido, jamás será vencido. Els joves dels setanta la vàrem cantar a cor què vols i, els més compromesos, la vàrem convertir en el nostre himne de combat substituint els himnes revolucionaris dels joves dels anys trenta, com ara La Internacional, Hijos del pueblo o A las barricadas. És una cançó de l’any 1973, amb música de Sergio Ortega i lletra del grup musical xilè fundat l’any 1965 Quilapayún (Tres barbes, en llengua maputxe).

L’any 1970 Quilapayún es va donar a conèixer amb la Cantata de Santa María de Iquique, que narra la vaga general dels miners del salnitre al desert d’Atacama

i la matança de milers de treballadors efectuada per l’exèrcit el 21 de desembre del 1907. Una obra mestra del gènere que recorda l’ambició del Canto general de Pablo Neruda, que tampoc ens la vàrem poder treure del cap durant una pila d’anys

i que encara avui la podem recitar de memòria.

Com tampoc podem oblidar l’impacte emocional dels recitals que Quilapayún van oferir al Palau Blaugrana el setembre del 1974. Tot just un any després del cop d’Estat militar que, sortosament, els va sorprendre preparant la seva estrena a l’Olympia de París. Uns recitals que van trencar el silenci imposat per la dictadura i ens van fer sentir més lliures. Avui, a les set de la tarda, al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, Quilapayún serà objecte d’un homenatge merescut. Tant de bo hi pogués assistir Víctor Jara, que va ser de les primeres víctimes i ens va deixar una altra cançó inesborrable: Te recuerdo Amanda.