En la línia del “conservadorisme compassiu” de David Cameron, les propostes programàtiques de populars i unio­convergents en aquestes eleccions apunten a més societat i menys Estat a l’hora d’encarar la desigualtat i els conflictes socials. De manera més explícita en el cas del PP, però molt present en el discurs de CiU, s’apunta que l’expansió de les polítiques de benestar i el fort protagonisme de les institucions públiques en la seva posada en pràctica han anat minant la idea que cadascú és responsable del seu propi benestar, tot generant així una notable desresponsabilització individual i social. En aquesta línia, els conservadors britànics han volgut posar en relleu que el nivell d’intervenció de les administracions públiques ha arribat a un punt que inhibeix la resta d’actors socials d’entendre que els problemes socials són també responsabilitat seva. I a més, s’afegeix que els avenços en aquests temes són molt escassos.

D’alguna manera, el que sosté Cameron és que, tot i incrementar de manera molt significativa la despesa pública i la capacitat d’intervenció dels poders públics, les coses semblen estar igual o pitjor de com estaven. La crítica de fons és que, si cadascú pensa que els seus problemes han de ser resolts pels poders públics, que per això recapten impostos i tenen funcionaris, deixa de sentir-se implicat en el seu propi benestar i passa a convertir-se en client d’uns serveis que li han de fer tot. La resposta al Regne Unit ha estat big society, tornar a la gent responsabilitats i recursos. Però el que ha passat és que, a la pràctica, el tema ha anat evolucionant cap a la creixent desresponsabilització dels poders públics de temes i qüestions sobre els quals tenien responsabilitats normatives clares. Per altra banda, com molts argumenten, és més que curiós que tot aquest discurs hagi coincidit amb una retallada general de prestacions i despesa pública. Darrerament Cameron ha incorporat matisos al tema, parlant simultàniament de modernització dels serveis públics i de responsabilitat social. Tenim mala peça al teler, ja que un debat important queda totalment condicionat per les restriccions pressupostàries i llavors els matisos són impossibles i preval la lògica defensiva d’uns i altres.