El president Montilla, aprofitant un seminari a la Fundació Campalans, va presentar un conjunt de reflexions sobre el futur de l’esquerra a Europa que no haurien de passar desapercebudes. Després de constatar l’estat de xoc en què es troba la socialdemocràcia europea en moments de crisi de la globalització i del fracàs (que admet) de l’anomenada tercera via, adverteix de la necessitat de renovació, però apunta dos perills: el conservadorisme identitari (més Estat, retorn als principis de sempre) i el perill futurista (postmaterialisme, més ecologisme, més radicalisme democràtic). El primer perill, diu, porta a menys vots i més proximitat al nacionalisme proteccionista i populista (Rosa Díez?). Del segon perill no en va parlar. Va acusar d’infantilisme aquells que veuen en l’exemple d’Obama un camí a seguir, i va formular un conjunt molt pertinent de preguntes, que va admetre que no eren gens fàcils de respondre.

De conclusions, poques. Cal que el mercat estigui al servei de la societat i no a l’inrevés. Cal avançar en un model més plural de desenvolupament econòmic. Més educació al llarg de la vida. I, potser per mi la part més significativa, la necessitat d’avançar en polítiques més integrals, més ben adreçades al servei de les persones, en contrast amb el que avui són polítiques segmentades i especialitzades. Va proposar que siguin suficientment flexibles per esdevenir “micropolítiques”, connectades en un marc que ja no pot ser el dels Estats, sinó europeu. I tot plegat fer-ho d’una manera menys arrogant, amb més esperit crític. Tot un programa de bons desitjos. ¿Ja li ha enviat el discurs al seu amic

Zapatero?