Ens diu el professor Amitai Etzioni en un article recent que, moltes vegades, el que és moralment necessari és políticament difícil de fer i, al contrari, el que políticament és més fàcil de fer potser no té tots els atributs morals que voldríem. Per exemple, caldria assumir políticament el fet que, si volem mantenir la cohesió social, ja que entenem que és un valor essencial en les societats contemporànies, hauríem d’afrontar el tema dels impostos i insistir en la necessitat de la redistribució. I això no és senzill, ja que els que haurien de pagar més tenen molta veu, la saben amplificar molt bé, i tenen al seu costat l’ortodòxia econòmica. En canvi, apuntar-se a l’onada de crítiques als immigrants i a la seva pretesa mala fe o a la seva capacitat d’abusar dels serveis públics no costa gaire, tot i que ens pugui neguitejar moralment el fet d’apuntar-nos a aquest corrent que busca culpables als maldecaps presents.

És força clar que el que uneix més la gent, en aquests moments de creixents inseguretats i augment de les vulnerabilitats, és tenir assegurades les prestacions bàsiques per a tothom. Les enquestes del CIS i del CEO ens ho demostren. Però, en canvi, només es parla de retallades en aspectes bàsics com són la salut, l’ensenyament o els serveis socials, i no es posen en dubte altres inversions que no compten amb el mateix nivell de consens social. Cal seguir parlant dels 600 milions d’euros de l’impost de successions que es vol eliminar. No podem parlar només de fer més petit el pastís de la despesa sense parlar de si és possible comptar amb nous recursos per seguir-lo mantenint.