Si fa uns anys ens haguessin dit que estaríem tot el dia parlant de primes de risc, de possibilitats de default o del ràting dels països i del seu deute públic, i que tot això estaria condicionat per la nota que sobre cada país establiria una empresa privada, segurament ens hauríem posat a riure.

Com deia Giorgio Ruffolo fa uns dies, si bé Marx estava convençut que l’Estat era un simple agent del capitalisme, mai no s’hauria imaginat que fos ara el capitalisme el que avalués i jutgés l’Estat. Les agències de ràting han passat d’avaluar el risc que podia tenir una operació de crèdit a atribuir-se la capacitat de jutjar si el conjunt del deute públic d’un país determinat és fiable o no. I això és ja un tema amb molta càrrega política. I el més notable és que són capaces de dur a terme aquesta tasca després d’haver-la pifiat estrepitosament l’any 2008 quan van qualificar de manera extremament positiva entitats com ara Lehman Brothers, Citygroup, Merryl Lynch i

Bear Sterns.

El que està passant és que aquestes agències s’han acabat convertint en els portaveus d’això que anomenem mercats, i que no és res més que un sistema financer altament globalitzat i integrat. El sistema financer fa les seves mogudes utilitzant les agències i, mentrestant, els estats es mouen a la contra, perjudicats per la seva fragmentació territorial i per les lògiques sobiranistes nacionals.

Aquí hi ha la clau del gran desequilibri entre economia i política del qual estem patint les conseqüències. I, per tant, la resposta no la trobarem reforçant la lògica territorial, tractant de protegir les economies de cada país d’un sistema financer que ha aprofitat perfectament els avantatges de la desregulació que van impulsar els Reagan, Thatcher i Bush, amb el suport implícit o explícit dels Clinton, Blair i Schröder.

Hauríem de preguntar-nos si no comencem a necessitar alguns mecanismes que ens permetin establir ràtings del nivell de democràcia dels sistemes financers i dels seus mecanismes de funcionament. Se’ns pot dir que són dues lògiques diferents. D’acord. Però el que en aquests moments està en joc és equilibrar la capacitat d’influència i de poder dels uns i els altres.