Ha estat sorprenent l’entusiasme amb el qual determinats sectors han rebut l’acord dels treballadors de Nissan d’augmentar les hores de feina i restringir en part el seu sou com a incentiu perquè l’empresa decidís, tal com ha acabat passant, fabricar la nova camioneta pickup a la factoria de Barcelona.

Entre els més contents pel desenllaç destacaria Francesc Xavier Mena, conseller d’Empresa i Ocupació de la Generalitat de Catalunya, que va manifestar que els treballadors de Nissan “assenyalaven” el camí. És evident que assegurar la feina de molta gent fins a l’any 2024 només pot ser considerat de manera positiva. Ara bé, dir que aquest és el camí potser és fer-ne un gra massa. Si no estic equivocat, Nissan jugava amb tres opcions per a la camioneta pickup: Sud-àfrica, el Marroc i Barcelona.

L’acceptació de les noves i restrictives condicions de Nissan per part dels treballadors de la planta de Barcelona era la condició per entrar en la subhasta. Un cop obert aquest camí, ¿fins a on es podrà arribar en el condicionament que faran servir les empreses per tal de millorar les seves capacitats de competitivitat i rendibilitat? Els treballadors han de fer sacrificis si volen seguir treballant. Aquest és el missatge de Nissan, o també de Fiat fa uns dies a Torí. Però, ¿ens queda clar qui més fa sacrificis? Com distribuïm costos i beneficis? A Mondragón, els cooperativistes han acordat reduir els seus salaris i beneficis, però ells saben, com a copropietaris de l’empresa que són, que la distribució de costos és general. ¿Sabem si a Nissan passa el mateix? És aquest el camí?