Dimecres pujo fins al barri del Verdun a veure l’anomenat edifici 15-O. Un bloc de pisos buits al carrer Almagro que les organitzacions del 15-M van decidir okupar primer perquè l’habitessin després algunes famílies que havien estat desnonades. L’aspecte de tot plegat és magnífic. Entusiasme i responsabilitat. Criteri i claredat d’idees fan d’aquesta una acció simbòlicament impecable i potent. Un llençol que penja del terrat ho explica amb claredat sil·logística: “Gent sense casa, casa sense gent”. És d’una lògica desesperadament impecable. Espero que, a la publicació d’aquestes línies, la situació estigui consolidada i el discurs de fons hagi amarat més consciències.

L’edifici 15-O em produeix una satisfacció especial, diguéssim… patriòtica. Els que som i vivim a Nou Barris no tenim gaires oportunitats de lluir als noticiaris de la ciutat. No disposem de glamur cosmopolita, ni de gastronomia tecnoemocional, ni (gràcies a déu) de cap mena d’atractiu turístic. En el que sí que ha tingut la mà trencada la gent del districte ha estat en l’autogestió i ocupació de l’espai públic quan ha estat de menester. Des dels cèlebres segrestos d’autobusos als anys setanta per forçar que el servei públic arribés als barris, fins a la creació, l’any 2006, del Casal Popular 3 Voltes Rebel de la Prospe (que ha estat injustament desallotjat fa un mes). La creació d’espais per iniciativa i voluntat veïnal ha estat un signe distintiu del districte. I això ens porta al gran i veritable problema que generen per a l’autoritat aquesta mena d’accions: el precedent.

Els governs no ens consideren gaire llestos, als governats, però sí que ens reconeixen certa capacitat d’imitació per repetir gestos que han estat útils. El gran problema de l’edifici 15-O és la creació d’un precedent. Només simbòlic potser, però potent com a escletxa en la fins ara ferma i falsa fe en la sacralització de la propietat privada. Sacralització que la mateixa Constitució del 1978 constreny en el seu article 33.2: “La funció social d’aquests drets [de propietat] delimitarà el seu contingut, d’acord amb les lleis”. És a dir, que l’habitatge, per la seva innegable funció social, té limitat l’exercici de la propietat, com ja ha quedat clar en molta jurisprudència. La lluita de les autoritats no és només contra l’okupació en si, sinó també contra la memòria col·lectiva que aquest acte genera. Si surt bé una vegada, hi tornaran. A Nou Barris, l’esforç per enterrar els precedents ha estat titànic. Amb l’ocupació de la Planta Asfàltica el gener del 1977 i la seva conversió en l’Ateneu Popular, es creava un camí. Una via de política veïnal basada en l’acció i l’autogestió. La democràcia, més ben dit, la (social)democràcia, no podia permetre que aquesta reeixida possibilitat quedés en la consciència col·lectiva. Per això, van engegar l’anomenada “monumentalització de Nou Barris” i la domesticació creixent d’associacions i persones per tal d’enterrar aquests precedents. Per transmetre als muntanyencs feréstecs els valors de l’obediència: “Si vostè té un problema, demani ajuda a l’autoritat i esperi”. Però hi ha pressa. Ara es té pressa. Al mateix Verdun, als anys seixanta, la gent no va esperar que l’Ajuntament els fes el clavegueram i el van construir ells mateixos. Avui, ja ningú no espera la benevolència de la banca o el Govern. Ara s’estableixen precedents. S’actua.