Avui comença un curs polític molt intens. Eleccions a la tardor per decidir el govern de la Generalitat. Eleccions al maig per decidir un miler d’alcaldes i quatre presidents de Diputació. En nou mesos pot canviar de dalt a baix la política institucional catalana. Sembla curiós que si bé molt bona part del benestar dels catalans es decideix en aquestes eleccions, tots els pronòstics apunten a altíssimes cotes d’abstenció i de vot en blanc. Aquests propers dies ens recordaran que la sanitat, l’educació, els serveis socials, molt bona part de les infraestructures de transport i mobilitat, i tantes altres polítiques depenen del Govern de la Generalitat. És evident que aquestes polítiques estan condicionades per l’Estat i, sobretot, pels topalls d’un finançament deficient. Però, malgrat tot, els marges de maniobra i de decisió no són petits i qualsevol sap que els nivells d’excel·lència dels hospitals, l’existència d’aules per a infants de 0 a 3 anys, o la capacitat per respondre a les demandes d’ajuda a la dependència depenen de la voluntat política, de la capacitat tècnica i de la priorització econòmica dels governs autonòmics i de l’acció complementària i significativa dels governs locals.

Malgrat tot, molta gent no anirà a votar. Creuen que els governants poc poden fer per respondre als temes de fons de la crisi. Davant d’un futur incert, estan tips que se’ls tracti com si fossin menors d’edat. Cada cop hi ha menys relació entre el món, el llenguatge i les certeses dels adults, i el món, el llenguatge i les incerteses dels joves. Arribarà la passió dels polítics a connectar amb l’escepticisme i la descon­fiança de bona part dels ciutadans catalans?