El nucli de l'Estat del benestar

El president Artur Mas ens va alliçonar durant una hora per televisió que les retallades pressupostàries previstes eren inevitables i ho va comparar al comportament de les famílies, que s’estrenyen el cinturó, davant la davallada dels ingressos. Primera trampa: les administracions públiques no són famílies, ambdues poden decidir sobre la despesa, però mentre les primeres poden fer-ho sobre els ingressos, les segones no. Mas parteix de la premissa, convertida en dogma liberal, de reduir els impostos i, per tant, obvia qualsevol debat sobre els ingressos. Amb una pressió fiscal lituana no podem tenir hospitals suecs.

El president de la Generalitat rebutja les crítiques al desballestament de l’Estat del benestar amb una pregunta retòrica: com podem desballestar allò que els governs de Pujol van crear? Segona trampa: d’una banda, el component socialdemòcrata del pujolisme ha quedat aigualit en l’ADN liberal de Mas, i, de l’altra, han estat els governs catalanistes i d’esquerres els que han apostat sense embuts pel sector públic.

Posem el cas de la despesa sanitària, l’any 2003 Catalunya estava per sota de la mitjana espanyola i de la Unió Europea. Només ens situaven en els primers llocs en el pes del sector privat. Del 2003 al 2007, la despesa sanitària catalana va créixer per primer cop per sobre del PIB i, molt concretament, el sector públic, que va passar de 6.958,5 milions a 9.840,2, un 38% més, amb una mitjana anual del 8,4%. Tot amb tot, encara no hem assolit la mitjana espanyola i de la UE. La primera cosa, doncs, que hauria de dir el president de la Generalitat, abans de pontificar sobre l’eficiència del sector privat respecte del públic, és que tenim una sanitat pública excel·lent gràcies a uns professionals amb unes condicions laborals i retributives molt per sota dels seus col·legues europeus.

Més que les pensions, l’ensenyament o els subsidis d’atur, la sanitat pública és el ventre de l’Estat del benestar. El president Mas està disposat a obrir-lo en canal amb fermesa i il·lusió. Mentre les mútues i les empreses farmacèutiques albiren la llum del final del túnel, sobre els pacients cau una nit sense albada.