No li acaba d’anar bé a Convergència que, a les portes del que esperen que sigui un retorn a la naturalitat del seu poder a Catalunya, surtin per tot arreu el que semblen evidències dels seus rendibles vincles amb Millet i companyia. L’aparent xuleria dels exconsellers d’Obres Públiques Puig i Macias, o la desimboltura amb què Artur Mas parla de la “llibreteta” on s’anotaven les transaccions que vinculaven obra pública i pagaments a CiU, són més signes de nerviosisme que expressió de seguretat. S’ha insinuat que el líder de Convergència va incorporar el tema Millet en la cimera per preparar la resposta unitària del catalanisme dijous passat, aventurant que si se segueix burxant en el tema del possible finançament il·legal de CiU, no hi hauria unitat possible. Sobren comentaris, però demostra que la política té les seves pròpies regles: “avui per mi, demà per tu”, “afluixa tu aquí i jo et donaré suport allà”, o un patètic “no em pressionis gaire que tots en podem sortir esquitxats”.

No sóc tan ingenu per pensar que la política i els interessos són coses diferents. La política va d’això, de qui guanya i qui perd, de com es distribueixen costos i beneficis. Però no podem continuar donant per suposat que la distribució de guanys sempre va a parar allà mateix, i que qui decideix en nom de tots s’emporta sempre la seva part. El Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat diu que guanyarà l’abstenció a les properes eleccions i que, ara per ara, el vot en blanc representa la tercera opció, després de CiU i PSC. Anem fent conyeta amb els paperets i la llibreteta i seguim deixant que Millet ens miri amb sornegueria. A veure com acaba...