Seguim atrapats en una visió conjuntural i episòdica del moment que vivim i, per tant, afrontem l’immens tema de l’atur com si fos un mal que ens afecta circumstancialment. Quan parlo de sentit convencional, em refereixo a una ocupació estable, que marca la vida de la persona, que li dóna identitat i que reposa en una relació entre empleat i empleador. Hores de feina del treballador a canvi de salari per part de qui el contracta. No hi ha feina, en el sentit convencional, per a molta gent, i seguirà sense haver-n’hi. En aquests moments, al món, trobem la situació següent: els treballadors informals representen la meitat dels que treballen en els països del nord d’Àfrica o a l’Amèrica Llatina, dues terceres parts dels que ho fan a Àsia i prop de les tres quartes parts dels que ho fan a l’Àfrica subsahariana. A l’Europa dels 15, una tercera part dels que treballen ho fan a temps parcial o amb autoocupació, i aquest mateix sector ja representa una quarta part dels que treballen als Estats Units.

Els sindicats segueixen insistint que la seva feina és representar aquells treballadors que tenen un empleador, però com veiem la cosa no és tan senzilla. El model d’on venim ens feia pensar que després de l’atur venia la feina, que després de la feina sense retribució vindria la retribuïda, i que després del treball informal aconseguiríem treball formalitzat i estable. I a poc a poc ens adonem que aquesta mena de transicions cada cop tenen menys versemblança. Els països emergents no segueixen les pautes que es van seguir a Europa en els moments del que Karl Polany va anomenar “la gran transició”. No hi ha urbanització ni proletarització accelerada. La crisi és més una crisi del treball que una estricta crisi financera. I per tant, hem de replantejar les fronteres entre treball formal i informal, treball pagat i no pagat, treball estable i precari, treball dependent i treball autònom. La gent de la New Economic Foundation proposen la setmana laboral de 21 hores, tot rebaixant salaris i repartint feina. François Hollande parla de jubilar als 60 anys, anant en sentit contrari dels que volen allargar l’entrada a la jubilació. Als Estats Units es torna a la lògica del New Deal i l’Estat es disposa a subvencionar obres i infraestructures per crear feina. I aquí?