Els efectes de la crisi en la percepció social de l’economia i en la credibilitat que es mereixen els seus analistes i operadors són sens dubte molt significatius. Fa mesos i mesos que sentim dir que tot el que els governs i els organismes internacionals fan, i diuen que han de fer, ens acabarà fent sortir d’una crisi que es presenta com passatgera i casual. En el moment en què escric aquestes línies, la decisió presa per Papandreu de convocar un referèndum a Grècia per avalar o no la sortida prevista per la Unió Europea (UE) ha ocasionat una allau de crítiques que semblen originades per la por a l’efecte contagi que aquesta decisió pot generar en altres indrets de la mateixa UE. En una societat democràtica podíem imaginar que la decisió de Papandreu hauria de ser qualificada de natural. No estic dient que calgui preguntar sobre cada cosa, però el que està en joc a Grècia no és precisament el color de la paperera del carrer del costat. És un tema central en la situació de cadascun dels grecs, que comporta i comportarà sacrificis, canvis i impactes en el dia a dia de la vida dels ciutadans de Grècia. ¿No haurien de tenir dret a dir-hi la seva? ¿Què ho impedeix?

Darrere de les prevencions dels experts sobre aquesta mena de consultes hi ha la idea que la gent comuna no pot arribar a entendre la complexitat i les implicacions que pot tenir votar en un sentit o en un altre. Reconeguts teòrics de la democràcia com són Sartori i Schumpeter s’han mostrat molt escèptics sobre els beneficis de la participació directa en la millora de les decisions públiques. No obstant això, cada vegada més sovint ens enfrontem a problemes més globals i interconnectats, i per tant més difícils de segmentar, de definir i de ser abordats des de les especialitzacions que hem anat construint. Els problemes que ens afecten tenen poc en comú amb estructures de decisió i administratives pensades per a altres temps i per a altres tipus i volum de problemes. Els organismes tècnics i aparentment independents que s’han anat difonent per Europa no semblen resoldre el problema de legitimitat en el qual estem immersos. I sovint la gent es pregunta: qui controla aquests tècnics? Davant de qui són responsables? I més important encara, ¿podem assegurar que el consens dels tècnics és també consens social?

Cada dia que passa tenim noves proves o constatacions que allò que en certs àmbits tècnics pot resultar de “sentit comú” o bé “doctrina universalment reconeguda” xoca amb incomprensions de tota mena quan es trasllada a l’àmbit social. I, a més, observem que tampoc existeix aquesta unanimitat tècnica, ja que apareixen alternatives, més o menys encertades, diferents de les plantejades fins llavors. Qui és més fiable, Merkel i els seus assessors o els premis Nobel Krugman i Stiglitz, que diuen el contrari?

Els espais on no hi ha consens científic o tècnic, i ni de bon tros consens social, són freqüents. I és precisament en aquest tipus de situacions on més necessitem la política i les vies democràtiques de resolució de conflictes. No podem caure doncs en l’error de confondre o barrejar factibilitat tècnica amb factibilitat social, i caldrà treballar en totes dues direccions per fer front a problemes sobre els quals moltes vegades no hi ha consens, ni tan sols sobre si hi ha un problema i de quin tipus és. En aquest terreny, el problema no és la capacitat de vendre solucions, sinó la capacitat de compartir definicions de problemes per augmentar, d’aquesta manera, la legitimitat del camí que porta des d’aquesta definició compartida a una situació considerada per tots com millor que l’anterior.

Moltes de les decisions difícils que s’han de prendre, i que afecten interessos socials molt arrelats, poden arribar a comptar amb importants consensos en l’àmbit tècnic, però difícilment podran avançar si no s’obre el debat i es discuteixen i comparteixen costos i beneficis, alternatives i solucions, amb el conjunt de la societat, sense por a les aparents dificultats tècniques que tota decisió comporta, que semblen generar barreres infranquejables per als no iniciats, i que moltes vegades amaguen o emmascaren eleccions d’opcions realitzades des de lògiques no estrictament tècniques. Ja que en el fons, i cada vegada més, la gent serà capaç d’acceptar i compartir decisions que fins i tot afecten negativament algun dels seus interessos si considera legítima la via per la qual s’ha arribat a prendre aquesta decisió.