Fa temps vaig fer una visita a un museu comarcal i la dona que el cuidava ens va obligar, a un grup d’amics i a mi, a seure i escoltar tot un reguitzell de dates i apreciacions que no volíem saber. I penso: hi ha un abús que no considerem abús perquè té a veure amb la cultura, però que és desesperant. Em refereixo a l’abús cultural que ens obliga a tots –visitants, lectors, espectadors, etc– a veure, llegir, escoltar o mirar tot allò que no ens interessa i que, d’acord amb el nostre criteri, considerem mal fet. Poc exigent. Però no ens aixequem del teatre, no deixem un llibre, no fugim davant de la mirada d’un guia. I això, que ens converteix a nosaltres en persones educades, converteix a qui ens obliga a quedar-nos en algun lloc –museu, llibre, obra de teatre, etc– en abusadors. I aquesta és una autoritat que aprofiten. Ahir em va passar. Però quan ja no podia més em vaig aixecar del teatre Romea, on s’hi representava La marquesa de O: Una novel·la de Heinrich Von Kliest que gira en torn del misteri al voltant d’un fet que no se sap si ha passat o no. Excepte a l’obra de teatre: que comença amb la representació explícita del fet en qüestió i que, a partir d’aleshores, converteix el turment en comèdia i la profunditat en banalitat. I jo pregunto: estic obligada a veure una cosa que considero mal feta? He de mentir als creadors només perquè treballen en el món cultural? O tinc dret a escollir la cultura que consumeixo –com si en veritat fos l’acte de llibertat i creativitat que és? Ho pregunto perquè mentim per parlar de llibres, aplaudim obres que no ens agraden i callem quan parlen els guies. Però tenim dret a escollir i a forjar-nos un criteri. Perquè d’altra banda baixem el llistó i passem bou per bèstia grossa. Com si la nostra opinió fos menys important que la dels creadors. Com si els espectadors / lectors / visitants fóssim un grup estudiants que no som.