No fa gaires anys semblava que la història s’havia acabat. La caiguda del Mur de Berlín l’any 1989 simbolitzava un final feliç a la unió definitiva entre democràcia i capitalisme. Vint anys després, el que veiem és que la democràcia està a poc a poc sucumbint a mans del capitalisme financer. Estats endeutats han hagut de socórrer els bancs per evitar que s’enfonsessin i això provoqués un gran daltabaix econòmic i social. Però aquestes ajudes els han endeutat encara més. I han sotmès els poders democràtics sorgits de la voluntat popular a les decisions sempre més agressives d’uns creditors i d’unes agències de qualificació que demanen més i més sacrificis, més i més privatitzacions. La història no s’ha acabat. I el matrimoni capitalisme-democràcia pateix una greu crisi, fruit de l’agressivitat irrefrenable del mascle. El capitalisme ha demostrat així mateix el seu afany totalitzador, sotmetent també a la seves exigències els béns naturals i posant en perill la mateixa supervivència del planeta. Com ha passat altres vegades en la història, la tensió entre capitalisme i democràcia pot portar a situacions on l’autoritarisme s’incrementi. Però per evitar aquesta possibilitat i per aturar la generació de creixents desigualtats i injustícies, cal actuar. I molta gent ho fa, aquí i fora d’aquí.

Un dels elements centrals en les tensions actuals és el debat sobre les formes que ha de prendre l’activitat econòmica. Moltes de les tensions recents provenen del debat sobre treball i salari. I a tot arreu es debat com evitar que l’activitat econòmica estigui obsessionada per la rendibilitat econòmica i la cobdícia. Molta gent voldria veure més humanitzada l’activitat econòmica, més capaç de relacionar-se positivament amb els desafiaments ecològics, socials i culturals. Tot i el silenci que moltes vegades envolta aquesta mena d’iniciatives en els mitjans de comunicació més massius, ja fa anys que es van desenvolupant experiències vinculades amb el consum alternatiu, amb cadenes de producció ecològiques i de distribució de proximitat. Algunes amb forma de cooperativa, altres de més informals. També es donen experiències d’autoorganització social en temes com per exemple la cura dels nens petits i de gent gran, els bancs del temps, i fins i tot existència de moneda alternativa o la banca ètica. La llarga i potent tradició cooperativa a Catalunya s’ha anat actualitzant i presenta avui noves iniciatives per facilitar l’emprenedoria social. A una escala més global, l’existència del comerç just ha comportat fluxos alternatius que tenen certa significació. I representen unes noves formes de relació nord-sud.

Tot plegat són només exemples que volen pensar l’economia des d’altres bases. Són alternatives realistes, però encara poc difoses. El que cal és ser capaços d’agregar i articular més aquestes iniciatives. Qualsevol projecte polític que es plantegi lluitar per la igualtat, i que per tant tingui una perspectiva d’esquerres (seguint Norberto Bobbio), hauria de tenir en compte aquestes iniciatives, per modestes i limitades que puguin semblar a hores d’ara. Expressen la voluntat d’explorar formes de relació econòmica i social no basades només en la lògica competitiva o en la propietat estatal. Busquen allò comú. El que ens uneix com a persones. I porten al terreny de les coses concretes i quotidianes allò que s’expressa amb grans paraules quan es parla de neoliberalisme. L’economia social i solidària existeix, cal que es reforci i creixi, i que es renovi amb l’impuls de moviments com ara els de cultura lliure, creative commons i tants altres vinculats a formes col·laboratives sorgides de la nova realitat digital. Sense democratització econòmica no hi haurà democratització social. Caldria avançar en experiències territorials concretes on poguéssim experimentar més integralment les relacions econòmiques fonamentades en noves bases, i de quina manera això repercuteix en temes com ara l’educació, l’habitatge, el treball, l’aprofitament dels recursos socialment productius de persones grans, d’aturats de totes les edats, etc. És evident que, des de bases concretes i localment definides, es poden trobar activitats que combinin rendibilitat econòmica i social amb desenvolupament local sostenible. L’acció pública, en el sentit de col·lectiva, pot ajudar a construir una via socialment més igualitària i ecològicament més sostenible, més enllà de l’arrogància d’un sistema econòmic que es veu a si mateix com l’única alternativa possible.