En les darreres setmanes, el Govern en funcions del PSOE no sembla haver entès la brutal deslegitimació a què ha estat sotmès des del famós 12 de maig del 2010, quan el president Zapatero, empassant-se uns quants gripaus, va fer de portaveu del que el dia abans li van dictar des de diversos llocs de poder del món. Les eleccions del 20 de novembre, i la pèrdua de quatre milions de vots, no han fet si no confirmar aquesta asseveració. Però, malgrat tot, el Govern ha indultat un important banquer i, fins i tot, ha intentat aprovar el reglament de la polèmica llei Sinde contra les descàrregues i la dinàmica de compartir a la xarxa.

La ministra González Sinde ho va intentar tot per tirar endavant una llei que ha significat el seu descrèdit durant la legislatura, i ha posat de relleu, de passada, la potència de les xarxes socials. Ara, des de la gira per Mèxic, Nova York i Moscou amb què acaba el seu mandat, tindrà temps de pensar en què s’ha equivocat, i que ha fet que ni en el darrer minut hagi pogut portar a terme les seves intencions, amb el suport, tot s’ha de dir, de desenes de creadors acostumats a la vida abans d’internet.

Alguns dels seus col·legues de Govern i el mateix Zapatero, semblen haver tingut més seny que ella i han evitat el que hauria estat un esglaó més en el suïcidi polític dels socialistes.

Ara queda el tema en mans del Govern Rajoy. Veurem com se’n surten. Seria convenient evitar el ridícul i no entendre que no es pot reaccionar amb vells esquemes i tics jeràrquics a noves realitats que exigeixen plantejaments diferents pel que fa a la creació i el reconeixement del treball fet.

És lamentable que certs artistes hagin caigut en la trampa antidemocràtica de voler aprofitar el buit que es produeix en el relleu de governs per fer passar una norma que sabien del tot impopular. No parlem del “tot gratis”. El tema va més enllà i exigeix plantejaments nous i acords amb les xarxes que hi treballen. Parlem de regular accés i ús, i no de garantir propietat i privilegis. Internet ataca sense compassió les dinàmiques d’intermediació que no aporten valor, i en aquest calaix la SGAE i la coneguda llei Sinde hi tenen un lloc d’honor.