El que va succeir el diumenge passat a l’osonenc poble de la Gleva, quan van ser prohibits els trabucs en honor dels màrtirs del 1714, em va recordar un conte de Pere Calders. Al seu llibre Aquí descansa Nevares hi trobem un relat titulat La batalla del 5 de maig, on l’escriptor exiliat a Mèxic explica com un poblet d’allà té la tradició de recrear una antiga batalla contra els francesos de l’emperador Maximilià. Cada any guanyen els mexicans, però per una disputa galant el cap dels francesos decideix canviar el curs de la història, encara que sigui en la seva modalitat commemorativa. L’altre dia, però, va ser un número de la benemérita el que va impedir la victòria de la fuselleria catalana en considerar que la primera edició d’una festa no es pot considerar pas tradició. L’agent tenia tota la raó però poca paciència perquè tots els actes atàvics han tingut sempre una primera edició.

El que no va considerar de ben segur l’agent del tricorn és la manera catalana de crear, viure i expandir els costums. A Catalunya les més nostrades tradicions són totes noves de trinca. El més antic dels castells no té més de 200 anys. El llibre per Sant Jordi és un invent de l’any 1926 per afalagar la memòria de Cervantes. La sardana no va ser ball nacional fins al tombant del segle XX i la catalaníssima calçotada és fruit de la pensada de la Peña Artística l’Olla de Valls l’any 1946.

Per això, si el nostre policia hagués estat una mica més avesat a conèixer el caràcter local, s’hauria adonat que el que ens agrada de les tradicions és inventar-les. Un país com és el nostre en què de tant en tant vénen de fora a destarotar-nos les institucions ha de tenir la capacitat de poder inventar-ne d’altres i dotar-les immediatament d’un posat d’antiguitat, encara que sigui davant de la Guàrdia Civil.