La consulta de la Diagonal ha acabat amb pocs vots, un polític sacrificat i moltes coses per aprendre. Les dades mostren una participació menor que qualsevol convocatòria electoral, i menor també que les consultes cíviques per la independència, tot i els recursos esmerçats. És important veure la relació entre votants, lloc de residència, nivell educatiu i de renda, i estructura d’edats. El que sabem per ara és que han votat més els que viuen més a la vora de la Diagonal central (més de 20% a l’Eixample, un 2% a Ciutat Vella o un 5% a Nou Barris), i per tant aquesta dada configura un univers de mobilitzats més aviat de gent benestant, de més edat, i ben arrelada a la ciutat. Si creuem això amb el predomini indiscutible de la C i els partits que li donaven suport i la conjuntura de crisi, les coses comencen a quadrar.

El problema és que la consulta s’ha centrat en com configurar un espai públic determinat, quan en realitat el tema central era i és el tipus de mobilitat que volem a la ciutat, i això ha allunyat de la consulta molta gent. Queden moltes coses per analitzar i per aprendre. Aprendre, per exemple, que si no hi ha un lideratge polític significatiu, decidit i clar, al final les ensopegades dels sistemes tècnics de votació acaben sent més importants que allò que es vota. Cal aprendre, un cop més, que els interessos a la ciutat es mobilitzen contra les febleses de l’equip de govern de la ciutat aprofitant qualsevol esquerda, ja que en el fons el que està en joc és el canvi de majoria a Barcelona després de 30 anys, i això s’ha notat amb el fervor amb què certs mitjans de comunicació s’han dedicat al tema.