Cada cop hi ha més gent emprenyada amb com van les coses. Amb la sensació d’injustícia que tenen per la desigual distribució de sacrificis i de premis derivats de les respostes a la crisi estructural que travessem. El problema és que molt pocs són els que estan disposats a canviar o modificar les causes que ens han portat on som. I en aquest terreny les resistències al canvi vénen de tot arreu. Expressen posicions conservadores que afecten tant posicions de dretes en el terreny social, econòmic i polític, com també posicions de persones i grups que es reconeixen en els valors de l’esquerra.

És obvi que no és el mateix fer sacrificis des de còmodes posicions de benestar que des de situacions que ratllen l’exclusió i la pobresa. No és el mateix resistir-se a pagar l’impost de successions en transmissions d’herències de més d’un milió d’euros que resistir-se que et tanquin el CAP del barri o poble on vius. Dit això, també és cert que caldria canviar la forma de tributar les grans fortunes, caldria establir una taxa sobre les transaccions financeres i evitar l’avarícia malaltissa d’un sistema econòmic que només entén el benefici com a motor. Però, al mateix temps, reconeixem que no tots els serveis públics funcionen tal com podrien fer-ho. Tenim un conjunt d’universitats públiques que ofereixen les mateixes titulacions i màsters a menys d’una hora de tren. I tots aquests estudis estan molt subvencionats per tothom. Hi ha clars excessos en la despesa sanitària i farmacèutica que caldria afrontar. Si acostéssim els llocs de decisió als espais on els ciutadans es relacionen amb els serveis, ajudaríem molt a una racionalització de la despesa pública.

No és un problema només de manca de recursos derivats dels rics que evadeixen, ni tampoc es tracta només d’un problema de sindicalistes i pobres que no volen perdre els seus privilegis. Cal canviar les coses, i cal assumir que això és feina de tots. El problema és que fins ara, des del Govern, només s’ha posat l’accent en les bosses de frau, el greix del serveis i la resistència corporativa dels afectats, i se segueix ignorant que els sacrificis i l’origen dels nostres mals també cal situar-los en aquells cercles i foments que tant els aplaudeixen.