La Bíblia comença d’aquesta manera contundent i alliçonadora i Lewis Carrol ja ens va advertir a Alícia en terra de meravelles que totes les paraules tenen amo. Les revolucions comencen amb el llenguatge subvertint el sentit tradicional de les paraules. Durant molt de temps, treballar dur era sinònim de treballar de sol a sol o sota terra picant a la mina. Avui, els que treballen dur són els brokers de les borses o els executius agressius ben vestits mentre els pagesos i els miners sobreviuen gràcies no tan al seu esforç com a les subvencions.

Avui el funcionari i l’empleat públic són uns paràsits socials mentre l’empresari és el nou heroi i el model a seguir. Avui el sector públic és sinònim d’ineficiència, corrupció i, al capdavall, dèficit, que genera endeutament i augment d’impostos. D’altra banda, el sector privat és el paradigma de l’eficiència i de la responsabilitat social de l’empresa. En aquest sentit, és de calaix procedir a la privatització de les empreses i dels serveis públics, ja que s’aconsegueix el miracle dels pans i dels peixos o bé la quadratura del cercle: millor gestió amb un cost menor, així com més retribucions pels directius i més beneficis a repartir entre els accionistes. I si no surten els números, com a les autopistes madrilenyes, cap problema, l’Estat garanteix amb els impostos de tots els guanys privats.

Malgrat els exemples clamorosos de la falsedat del conte de la lletera neoliberal a la Gran Bretanya o Irlanda, Zapatero continua pregonant que privatitzar, com baixar impostos, és d’esquerres. Després de perdre la batalla de les idees no ens ha d’estranyar que arribi la patacada electoral.