n el llarg procés que portem provant d’afrontar això que anomenem crisi, les raons que es van fent servir per justificar desconfiances primer i mesures després tenen matisos ben diferents. Per molts observadors, hi ha més un conflicte cultural i antropològic que no pas econòmic. ¿Què és més important, la desconfiança dels treballadors, estalviadors i protestants alemanys i nòrdics envers els malgastadors, alegres i poc esforçats grecs i mediterranis, o el debat entre els fonamentalistes del mercat i del dèficit zero i els neokeynesians inflacionaris? Darrere del debat sobre l’austeritat i el sacrifici, sembla haver-hi criteris morals, tant o més que criteris econòmics. Mentre uns sembla que no volen deixar de ser el que eren (alemanys i estalviadors), altres volien deixar de ser el que històricament havien estat (irlandesos emigrants, grecs o espanyols pobres...). Alguns islandesos haurien volgut deixar de ser el que sempre havien estat: pescadors, i volien convertir-se en banquers. El desastre els ha portat a tornar a voler ser el que sempre havien estat. Tornar a les arrels.

Seguint aquest fil més cultural i històric que econòmic, es podria entendre la por tremenda que desperta a Alemanya qualsevol perill d’inflació o qualsevol esment als eurobons. Tot plegat els sembla una tornada als temps en què ells treballaven i altres gastaven. Més enllà d’aquests elements antropològics i culturals, el cert és que les grans diferències entre els països del centre i el nord europeus i els del sud es basen també en estructures administratives més sòlides, menys propícies als fenòmens de la corrupció, i amb estructures de govern més consistents, i tot plegat comporta menys evasió fiscal i menys clientelisme. Els mals del sud són bàsicament causats per una manca de continuïtat democràtica en les institucions públiques, que accentua el sentit d’externalitat de la gent envers uns poders públics vistos bé com a aliens (“no són dels nostres”), bé com a potencials fonts de favors (“són dels nostres”). Cal doncs veure si haurem d’acabar parlant d’aquests temes quan mirem de trobar sortida als nostres maldecaps, refent ponts de confiança i credibilitat en una Europa que té bases menys sòlides de les que podíem imaginar.