Els governs fan servir la complicada situació econòmica per justificar tota mena de decisions. En molts casos, l’argumentació que es fa servir deriva de la idea que “només es pot fer el que fem”. Però tots sabem, per experiència pròpia en la gestió dels nostres afers econòmics, que els interessos i les passions acaben establint un cert ordre de prioritats en la selecció del que acabes fent.

Elimines l’impost sobre successions i dius que ho fas per consistència amb el programa electoral, i si després acceptes l’impost de patrimoni, que també proposaves eliminar, dius que és per culpa dels que manen a Madrid. No tens un duro per fer res i acuses “els d’abans” de ser uns cràpules per gastar el que no tenien, però al mateix temps demanes a l’Ajuntament de Barcelona, que portaven també “els d’abans”, 25 milions d’euros per ajudar Spanair, aprofitant aquest cop, com altres vegades, la bona situació financera de l’Ajuntament de Barcelona. I ho justifiques, no d’acord amb el clar favoritisme envers una companyia, sinó per raó que cal reforçar la indústria turística catalana. Però, al mateix temps, denegues una subvenció d’uns milers d’euros a la gent de la Vall de Boí, que es veuran obligats a tancar més sovint del que voldrien les seves extraordinàries esglésies. Vas dient que vols pactar amb qui vulgui fer-ho, però mentrestant no pares de governar amb els que has escollit i prioritzat.

El problema d’anar adaptant les prioritats i els interessos que tens amb la realitat que et trobes és que el teu discurs perd valor i s’acosta perillosament a les històries de xerraires que un dia diuen una cosa i l’endemà la contrària. ¿No seria més fàcil reconèixer que tries el que millor et sembla en cada moment a partir de la força per establir prioritats que et dóna el triomf electoral? Fer política és proposar/establir prioritats, i la resta són falòrnies...