L'estratègia de CiU, un cop passades les que van ser per a ells profitoses eleccions autonòmiques i municipals, ha estat la de mirar de mantenir-se en el centre de l’escenari polític català, pactant amb el PP pel control de les institucions clau, però sense defugir la possibilitat de pactes amb el PSC o ERC en temes o institucions específics. Al mateix temps, s’ha buscat mantenir aquest equilibri en la dia­lèctica Catalunya-Madrid, tot repartint-se els papers el tàndem sobiranista Mas-Oriol Pujol i la perspectiva econòmica-centrista de Duran i Lleida. Les coses s’han anat complicant. A la pràctica, els acords han estat molt més fàcils amb els populars que amb la resta de forces polítiques catalanes. Tant a la Generalitat com a les diputacions, el pacte CiU-PP ha configurat un nou equilibri de poder institucional a Catalunya. Amb els socialistes poca capacitat de pacte hi ha hagut. Si deixem de banda l’escenari metropolità, on Trias (Barcelona) i Balmón (Cornellà) han pactat una progressiva consolidació de l’espai institucional metropolità, l’impacte territorial de les retallades deixa poc espai de maniobra al que queda de poder municipal d’esquerres. Així, en aquest inici de curs i en la perspectiva de les eleccions generals, el decantament de CiU cap a la dreta era un fet difícilment negable. La política nacional i la política social la situaven en una posició inclinada cap al conservadorisme, i aquesta deriva quedava de fet facilitada per la més que probable victòria del PP a les eleccions del 20-N.

En poques setmanes les coses s’han complicat, i molt. La proposta de reforma constitucional ha deixat fora de joc CiU, i ha malmès els esforços de Duran i Lleida per seguir fent pagar cars els acords o les posicions de la coalició nacionalista a Madrid. El pitjor que li pot passar a CiU és que els seus escons no siguin necessaris a la capital de l’Estat, ja que aleshores la seva coneguda tàctica de radicalitat nacional a Barcelona i de moderació ideològica a Madrid no li funciona i no li permet treure’n rèdits de cap mena. La gran coalició PSOE-PP sobre la limitació constitucional del dèficit ha deixat CiU en una situació de marginalitat no volguda, sobretot quan els seus socis a Europa no podien entendre que no acabessin donant suport a la proposta impulsada per Merkel i Sarkozy. I per si això no fos prou greu, la sentència del TSJC

sobre el català a les escoles arrenglera en camps totalment diferents CiU i PP. Amb aquest tema ni l’una ni els altres poden jugar, i ho vulguin o no, els convingui o no, s’han de situar en posicions antagòniques. Ja no es tracta de jugar amb posar el CAT al cotxe, ara el que està en joc són els senyals d’identitat d’uns i altres.

La dinàmica de la crisi i la tendència neonacionalitzadora dels membres més potents de la UE no permeten gaires alegries als espais nacionals sense Estat. Estem situats, en el millor dels casos, en un tema d’escala, i per tant la crítica a la deriva neonacio­nalista sorgeix d’una perspectiva que vol reforçar Europa com a espai polític i econòmic, però difícilment pot comportar més espais de poder per a realitats subestatals. Als que pensem en una Cata­lunya amb més poder a Europa, ens convé una Europa políticament i econòmicament més poderosa. Però aquesta és una alternativa que ara com ara defensen més les forces de l’esquerra institucional europea que no pas les forces liberals i conservadores del continent. Amb qui es vol aliar CiU? Què faran forces polítiques com ara PNB o BNG a Euskadi o Galícia? Segurament per les seves pròpies dinàmiques i conjuntures electorals i territorials, tant el PNB com el BNG apunten a aliances estratègiques amb els sectors de l’esquerra

institucional.

La parella de ball que ha escollit CiU és el PP. Els convergents han acceptat donar, per exemple, l’àrea de Cultura de la Diputació de Barcelona als populars. Serà fàcil l’entesa? Objectivament, si atenem el mapa electoral català, el PP ha de seguir jugant les seves cartes en el terreny lingüístic, evitant la penetració de formacions com ara Ciutadans i la UPyD de Rosa Díez, que treballen en aquesta escletxa. De la mateixa manera que en el terreny de la immigració el PP tapa PxC. Si en aquesta banda i en l’enduriment de les polítiques socials CiU no té gaires problemes per situar-se en línia amb els conservadors europeus, la cosa es fa molt més complicada en els espais lingüístics i culturals. Temo que la conjuntura no permetrà a CiU seguir fent el que li va anar bé en el primer quadrienni Aznar. No li quedarà més remei que revisar la seva política d’aliances.