Hem llaurat al mar. Amb aquesta constatació catastròfica, Simón Bolívar va resumir la seva fallida ambició d’unir els territoris del que es va dir Gran Colòmbia en una confederació. Sempre m’han impressionat els grans homes que, després de lliurar vida i talent a una causa, constaten que aquesta ha estat errònia o vençuda. Aníbal, Marcelino Camacho o els nostres pares patidors del 1714 són exemples que mouen a la misericòrdia i la reflexió. I ara s’afegeix al multitudinari grup el president Pujol, que des de les planes electròniques de la seva fundació reconeix que dues de les seves dèries vitals, l’autonomisme i la pedagogia sobre Catalunya Ebre enllà, han estat debades. El desencís (per parodiar la pel·lícula de Jaime Chávarri) del patriarca va ser silenciós i discret fins que l’ex-Mikimoto li va fer una àmplia entrevista per commemorar el seu 80è aniversari. Allà Pujol encara va deixar en suspens la seva opinió sobre la independència. Però el que va ser inequívoc i commovedor d’aquell moment d’expiació va ser la seva declaració seca i melancòlica: “Espriu es va equivocar”. Una de les virtuts dels catalans ha estat mantenir, almenys des de Verdaguer, la figura del poeta civil. A Catalunya el poeta civil marca una època i l’estat d’ànim del país amb extraordinària precisió. Espriu va ser el poeta de l’esperança de retrobament amb una Espanya amigable que tanqués l’Adéu Espanya de Maragall. Una Espanya que ara es mostra com un miratge mentre recuperava el múscul i la mania borbònica de l’uniformisme. Pujol arrossega Espriu al calaix dels errors i el polític, en un acte de constricció insòlit, es planya i espera el judici sever de la història. Amb això, el nou poeta civil, Joan Margarit, sembla cantar-li: “Un bon poema,/ per bell que sigui, ha de ser cruel.”