L’‘atzagaiada final de Zapatero empetiteix acudits anteriors, com el xec nadó o els constants intents de negar la crisi. Anunciar una reforma constitucional els darrers dies d’agost, quan som en temps de descompte pel que fa a la legislatura, i un cop ja han estat convocades les eleccions, el 20 de novembre, en què Zapatero no es presenta com candidat, només s’explica precisament pel fet que ho dóna tot per acabat. No som en absolut davant d’un tema menor. Fixar constitucionalment una de les opcions que qualsevol estat té en matèria de política econòmica no sembla gaire raonable.

Els líders europeus semblen incapaços de sortir de les dinàmiques polítiques de cada país i de la pressió dels poders financers globals. I no s’atreveixen a fer res que contradigui l’ortodòxia econòmica imperant. Però constitucionalitzar el dèficit zero quan molts economistes neguen que aquesta sigui la millor opció per recuperar consum, ocupació i creixement és com voler fer un conjur per evitar que la realitat contradigui la conversió d’un simple instrument de política econòmica en valor o principi constitucional.

Si passem del contingut al procediment, la cosa es complica encara més. Fa molts anys que fem referències a la necessitat de reformar aspectes concrets de la Constitució. No cal recordar-ho ara. Però sempre s’ha dit que “obrir el meló” de la reforma constitucional era massa complicat i generaria tota mena de contradiccions polítiques. I ves per on, ara toquen el xiulet des de la UE i en dos dies les Corts aprovaran una reforma. Escric aquestes notes quan són prop de 100.000 les persones que han signat reclamant que sigui el poder constituent autèntic (el cos electoral) i no només el poder constituent constituït (les Corts) el que expressi la seva opinió sobre el contingut de la reforma. Tot i que normativament és perfectament acceptable que decideixin les Corts, la significació política del tema i el moment de crisi que travessem fan del referèndum l’instrument més adequat. La coalició en aquest tema del PSOE i el PP, juntament amb aliats com CiU o el PNB, poden aparentment simplificar els problemes a curt termini, però cal ser conscient de l’erosió democràtica que això implicarà.