Vicenç Navarro

El costum de posar el social per darrere de l'econòmic

Una percepció generalitzada en amplis sectors del pensament neoliberal (encara avui dominant en amplis sectors de l'establishment polític europeu), és que els temes socials, malgrat la seva importància, són secundaris als temes econòmics, incloent-hi els industrials, on es juga el futur de la Unió Europea i la dels seus països membres. És per això que en la distribució de responsabilitats del Govern, aquests sectors accepten o toleren que les esquerres governin els sectors socials, però s'oposen rotundament a que els temes econòmics i industrials recaiguin en mans de tals partits. Segons aquests sectors, els temes claus, la indústria, o a l'Estat, l'aparell judicial i la política econòmica, no poden caure a les seves mans. Són massa importants perquè siguin les esquerres les que liderin aquests sectors. Aquest pensament és dominant a la Comissió Europea, que sempre posa els temes econòmics i industrials per davant, deixant els temes socials per a nivells menors del Govern sense relacionar mai els segons amb els primers i a la inversa. Són dues òrbites diferents relacionades en un ordre jeràrquic, en què l'industrial i econòmic és el més important, i el social, secundari. Aquestes prioritats constantment apareixen en els seus criteris i normatives pressupostàries, i també en el seu programa de reactivació de l'economia europea i la seva reindistrialización.

Com apareix això en les prioritats per a la reactivació de l'economia i reindustrialització europea

Veiem d'aquesta manera que en aquesta recuperació europea es dona una gran importància a la reactivació industrial, que ha de ser segons el criteri de la Comissió, VERD I DIGITAL. Pel que fa referència al verd, cal celebrar que es consideri com a element clau de la transformació europea, la reforma del desenvolupament industrial incorporant-hi la sensibilitat ecològica com a eix central del seu desenvolupament. És també positiu que hi hagi un compromís cap a la revolució digital, molt en auge en aquests dies de grans canvis tecnològics, estimulats en part per les noves condicions creades per la pandèmia. D'aquests canvis es deriva la gran prioritat que es dóna a tots dos canvis, establint un 37% dels fons de tal recuperació a la revolució verda, i un 21% a la revolució digital, percentatges que s'apliquen a tots els seus països, independentment de les seves característiques. Els estats membres de la Unió Europea han de presentar les seves propostes en els seus pressupostos a la Direcció General per a Afers Econòmics i Financers de la Comissió seguint aquests criteris.

Els temes socials són centrals per a la recuperació econòmica i la reindustrialització

El que es planteja en aquesta proposta és necessari, però insuficient. Sembla que la Comissió no s'ha adonat que Europa i el món estan vivint l'esdeveniment més dramàtic i important en la vida econòmica i social del món que hagi ocorregut en els últims 100 anys. El drama social que ha creat aquest esdeveniment, la pandèmia, ha afectat totes les dimensions del ser humà, i un que és clau és el social. La crisi social és el tema més urgent i de major importància que viuen avui les poblacions del món i que afecten tots els sectors incloent els sectors econòmics i industrials. És més que sorprenent que la Comissió Europea no s'estigui donant compte d'això, perquè la seva importància és tan gran per al disseny industrial del país i d'Europa, que hauria de ser subjecte de preocupació el que no hi hagi consciència d'això en la direcció de les institucions europees. La pandèmia ha mostrat el que ja hauríem d'haver sabut abans de la pandèmia, és a dir que el social configura l'econòmic i l'industrial. Vegem les dades. Però aclarim abans, què és el que volem dir quan parlem del “social”.

Què vol dir social?

El social són les intervencions públiques i privades que van orientades exclusivament i explícita a promoure la qualitat de vida i benestar de la població, objecte fonamental de qualsevol institució representativa que defensi els interessos de la major part de la ciutadania. Inclou preferentment els serveis públics i transferències de l'Estat de Benestar, part essencial del que es diu l'economia de les cures. I hem vist el que ha passat en aquests anys amb la pandèmia. Hi ha dèficits monumentals en intervencions que garanteixen aquesta qualitat i benestar de la població. I en les àrees industrials hem vist la manca de productes socials de primera magnitud, com les vacunes anti-COVID, medicaments anti-COVID, mascaretes, ventiladors, xeringues, així com personal qualificat en els serveis públics, que tenen com a objectiu cuidar a la gent que faciliti el seu benestar. Avui la producció industrial va orientada, sobretot, cap al món del consum privat dels sectors més rics de la població, i que té una utilitat menor per a la majoria de la ciutadania. En realitat, gran part de la industrialització és nociva i perjudicial per a la població. I això passa també en el sector públic industrial. És important assenyalar que a molts països la indústria pública produeix més productes militars i de seguretat, que no pas productes dels sectors socials. Els Estats Units és exemple d'això. Però a més d'assenyalar les nocives conseqüències socials de les prioritats actuals de la política industrial, cal assenyalar l'altra costat de la moneda, és a dir, les causes socials del subdesenvolupament econòmic i industrial. M'estic referint ara, no només a les conseqüències del dèficit social de la producció industrial, sinó també, a les conseqüències del dèficit social en el desenvolupament econòmic i industrial.

Com el dèficit social afecta l'industrial

Existeix avui un reconeixement que la recuperació econòmica està sent frenada per un fenomen que es presenta a la major part de països dels dos costats de l'Atlàntic Nord: la falta de treballadores en el mercat de treball. Aquest dèficit existeix a tots els sectors i molt en particular en aquells serveis bàsics i essencials, com l'atenció a les cures, un dels sectors més importants de l'economia. Cal ser conscient que avui la major part de la classe treballadora en aquests països està constituïda per dones molt poc remunerades. I per què existeix aquest gran dèficit de dones en el mercat de treball? Són dues les grans respostes que es donen a aquesta pregunta: una, la neoliberal, molt estesa entre les dretes, però també en alguns sectors de les esquerres, que veuen en la protecció social, com l'assegurança de desocupació i les ajudes generalitzades a la població com a part de la resposta a la pandèmia, com a responsables que les dones no sentin la necessitat de treball. D'aquí ve que la solució sigui, per a ells, reduir les transferències socials a la població, per forçar-les d'aquesta manera a anar a treballar. Però existeix una altra resposta, liderada avui pel president Biden dels Estats Units, l'origen del qual procedeix d'un grup d'economistes que treballa amb Bernie Sanders i Alexandria Ocasio-Cortez, tots dos dirigents socialistes, i que indica que l'enorme pobresa dels serveis d'ajuda a les famílies, com a escoles d'infància i d'atenció a les persones dependents, dificulten la integració de la dona al mercat de treball, la qual cosa ha trobat la seva màxima expressió durant la pandèmia. La falta d'escoles d'infància, mal anomenats guarderies a Espanya, ha estat una de les causes més importants de la falta d'integració de la dona en el treball. Com bé ha assenyalat el president Biden “el social és essencial per resoldre tota la resta”, i l'evidència posada de manifest per la pandèmia ha estat clara i contundent. La divisió entre l'industrial, d'una banda, i el social per l'altre, mostra la gran incomprensió del que significa el social. La justificació de donar centralitat al tema verd s'explica per què no tenir en compte el verd fa perillar la supervivència de la humanitat. Però no són els dèficits socials també causa que la pròpia supervivència i recuperació de la societat està avui en perill degut a les enormes insuficiències socials en la producció industrial i economia del país?

Dues estratègies de reindustrialització: la dels Estats Units i l'europea

Els fons per a la recuperació econòmica han estat molt més grans als Estats Units que els que s'han utilitzat a Europa. Biden ha intentat recuperar la tradició de Roosevelt, que va caracteritzar el Partit Demòcrata fins el mandat del president Clinton, el fundador de la tercera via i promotor del neoliberalisme a nivell global. Profundament anti-austeritat, Biden ha considerat essencial la inversió pública social.

No cal dir, que aquesta enorme despesa pública social ha tingut un impacte estimulant molt accentuat de l'economia, cobrint alhora part de l'enorme dèficit de protecció social que tenen els Estats Units. La despesa pública social és molt més alta a Europa que als Estats Units, com a conseqüència del subdesenvolupament de l'Estat de Benestar en aquell país, resultat de l'enorme feblesa de les seves esquerres i sindicats. Però l'enorme creixement de la despesa pública social ha estat una de les causes del major creixement de l'economia nordamericana. Es calcula que, en el 2022, Estats Units haurà crescut un 1% per sobre de la taxa de creixement que tenia l'any anterior a la pandèmia. L'Eurozona estaria un 2% per sota (OECD Economic Outlook- 2021). La quantitat utilitzada a l'Eurozona per a la recuperació econòmica durant el període 2021-2023, és molt més petita que la dels Estats Units. I el que marca també una diferència és que Biden aprofita aquesta despesa per facilitar el canvi polític, reforçant el poder dels sindicats, presentant-se com a promotor del sindicalisme per millorar el benestar de la classe treballadora (element essencial de les classes populars), i dins d'ella, a la dona treballadora, que és la majoria de la classe treballadora, la qual cosa permet fàcilment articular la causa feminista amb la causa obrera, una novetat dins del feminisme tradicional nordamericà, que havia mobilitzat primordialment a la dona de classe mitjana alta. Aquest maridatge explica el protagonisme de l'economia de les cures en la protecció social i també en les polítiques industrials. I és aquí on mesurades com el Quart Pilar de Benestar (serveis d'ajuda a les famílies, com a escola d'infància i serveis de dependència) als Estats Units, han adquirit gran importància en les polítiques de recuperació econòmica industrial. A Espanya, com a conseqüència de la pressió dels ministeris amb més sensibilitat social del Govern, s'ha aconseguit major atenció a aquesta dimensió que requereix una mobilització general per evitar que passi el que va passar als Estats Units amb el president Trump, on la majoria de la inversió pública invertida en la recuperació industrial va ser en benefici de les grans corporacions que dominen el tipus de producció que no és el que el país necessita. Podria passar a Espanya si no es dóna tal mobilització.