Els problemes que la crisi ha posat al descobert és la creixent influència que té a les empreses la seva visibilitat en el mercat financer. Parlem molt d’innovació, d’invertir en coneixement, de marcar trajectòries sòlides, però l’economia casino planteja altres exigències. En estudis recents fets als Estats Units, es posa en relleu que en la passada dècada, les grans corporacions econòmiques han tendit a estalviar més que a invertir en la seva pròpia millora. L’estudi confirma que això representa un gran canvi de tendència en relació als 40 anys anteriors. El mateix sembla que passa a Europa i el Japó.

Predominen, doncs, els excedents per sobre de les inver­sions. Les raons semblen estar en l’obsessió dels responsables empresarials de mantenir fortes taxes de beneficis a curt termini, i així posterguen, doncs, la inversió en el desen­volupament de nous productes, comprar nou equipament o desenvolupar nous prototips. D’aquesta manera els executius s’asseguren sobresous significatius (per haver arribat a fites predeterminades), els accionistes s’asseguren la distribució de dividends, i el que hi surt perdent és el futur.

La mateixa lògica pot tenir influència en la manera com els governs estan afrontant la crisi. Prefereixen retallar despeses, contreure inversió, reduir el pressupost de recerca, perquè els polítics d’avui puguin dir que han complert els objectius.

Pensant en el que vindrà, seria potser millor generar més despesa en sectors clau i de futur, i no generalitzar en les retallades. El curt termini ens pot estar generant més problemes que avantatges.