Continua la cantarella de la retallada. No hi ha dia que no se’ns castigui amb noves amenaces. Segur que en els anys anteriors (1980-2010) es podrien haver fet millor moltes coses. La forta tendència incrementalista que tenen sempre les administracions públiques ho explica en part. També és cert que no tenim cap tradició d’avaluació de les polítiques públiques. I, evidentment, no hi ha cap polític que vulgui renunciar a deixar obra feta amb nom i cognom. Tot plegat explica l’alegria dels 30 anys anteriors.

Malgrat tot, crec que el nou Govern comença a passar-se de frenada amb el relat amb què ha volgut centrar la legislatura. És evident que, si relaciones crisi amb calaixos buits, això t’habilita per a qualsevol cosa. Però cal saber quin terreny es trepitja. La situació no és bona i encara serà pitjor, socialment parlant, en el futur. I difícilment pots parlar de retallades generalitzades com a mecanisme de resposta. Tampoc és clar que la solució més eficient sigui cedir a tercers la provisió de serveis públics. Molts dels nostres dirigents governamentals saben, o haurien de saber, que la literatura de gestió pública més reconeguda no avala la tesi que la gestió privada de serveis sigui més eficient que una bona administració pública. Si el que es diu és que es renuncia a millorar l’Administració pública, això són figues d’un altre paner. I, en canvi, hi ha moltes evidències que asseguren que la gestió privada de serveis públics afavoreix l’anomenada selecció adversa, per la qual els proveïdors privats tendeixen a deixar fora del servei els usuaris més costosos o incòmodes, que casualment són els més necessitats. Seria bo pensar-ho una mica més.