Pere Ortega, Centre Delàs d’Estudis per la Pau

Llegir la part dels programes electorals que els partits d'esquerra radical (entenent per radical el que va a les arrels dels problemes) dediquen a la Seguretat és descoratjador. Es nota que l'esquerra mai ha tingut propostes per a una qüestió tan important com és la Seguretat de les persones i ha deixat en mans dels partits conservadors i liberals la formulació d'aquesta qüestió.

En la seva versió clàssica la seguretat té com a objectiu la defensa de l'Estat, tant per a prevenir amenaces i perills provinents de l'interior com de l'exterior. Un model de seguretat que comporta una preocupant tendència a la securitització, tant per mitjans militars com policials. Aquest ha estat el model que sempre han sostingut els partits conservadors.

En el 1994, Nacions Unides a través del PNUD desenvolupava el nou concepte de Seguretat Humana, on les persones es convertien en el centre de preocupació de totes les polítiques públiques i per fer front als problemes d'inseguretat, tant els de caràcter global i transfronterer com els interns, considerant que els éssers humans estan profundament interconnectats en un escenari global on les principals amenaces sorgien de la manca de recursos per donar seguretat econòmica, alimentària, de salut, mediambiental, personal, política i comunitària. D'aquí va sorgir que la seguretat prengués una perspectiva multidimensional, que vivim en un món interdependent i que, per tant, les estratègies per abordar aquesta nova realitat no podien ser estrictament militars o policials i que calia introduir estratègies diplomàtiques, civils, de cooperació al desenvolupament… Aquesta nova visió es va anar desenvolupant fins culminar en les noves doctrines de seguretat al voltant de la denominada “seguretat humana”.

La seguretat cal formular-la a partir de dues reflexions. Qui és el subjecte de la seguretat? En aquest sentit calia canviar el subjecte de la seguretat, l'Estat o les elits per les persones. La segona qüestió era abordar, a quin tipus d'amenaces calia fer front? La proposta de la seguretat humana consistia en anar més enllà de la violència física i assumir altres factors com els socioeconòmics i els mediambientals com a essencials per a la supervivència i la dignitat de les persones.

És des d'aquesta nova formulació que l'esquerra ha de defensar un model de seguretat propi, diferenciat del que proposen des de la política conservadora i en general tots els estats. Un model de seguretat que no posi en el centre de la seva preocupació la persecució del conflicte i del delicte, sinó la seva prevenció i transformació, evitant la securitització. Una política que aspira a transformar els conflictes dirigint-se a les arrels i causes que els provoquen i diversificant la intervenció a través dels diferents actors de què disposa l'Estat per intervenir en els conflictes i que no són únicament policials.

Posem només un exemple, el terrorisme, és el que més preocupa els estats europeus i recollit en l'Estratègia Europea de Seguretat (EES) de la Unió Europea, on es recullen els perills i les amenaces a les quals Europa ha de fer front en escenaris que afecten la seguretat. Es descriuen: el terrorisme; el crim organitzat; la ciberseguretat; la seguretat energètica; el canvi climàtic que pot donar lloc a catàstrofes naturals; l'emigració; proliferació d'armes de destrucció massiva; i els conflictes armats que poden desestabilitzar la pau. A excepció dels conflictes armats, la resta no pot tenir resposta des de l'àmbit militar i els exèrcits i les policies convencionals per si soles no poden oferir solucions, sinó que han d'intervenir tota una multiplicitat d'agents i serveis per a pal·liar-los.

El terrorisme, segons es desprèn de la EES, s'ha convertit en la principal amenaça. Preocupació que sorgeix dels atemptats que en alguns estats s'han produït i que s'ha traduït en mesures de seguretat que han retallat drets i llibertats a la ciutadania i que, de manera especial, afecten els seguidors de l'islam. Un terrorisme que s'ha convertit en un mite, perquè segons l'Index Global de Terrorisme (GTI) que elabora l'Institut d'Economia i la Pau (IEP 2017), en el 2016 els morts per terrorisme als països de l'OCDE només van representar un 1% i el 99% restant es va donar als països que pateixen conflictes armats i de religió majoritària musulmana. Així el risc de morir en un atemptat terrorista a Europa és d'un entre un milió i tres milions segons els països. Mentre que el risc de morir en un accident de trànsit és d'un entre 23.000. On hauria de ser més intensa la preocupació per la seguretat, en el trànsit rodat o en el derivat del terrorisme?

El que fa falta és anar a les causes que provoquen el terrorisme i, per tant, analitzar els processos que condueixen a la radicalització de joves que s'enrolen en el gihadisme violent.

El gihadisme com a fenomen polític sorgeix de les guerres iniciades pels Estats Units i els seus aliats a l'Afganistan i l'Iraq. Guerres que van provocar una reacció de les poblacions d'aquests països com a resposta a l'ocupació estrangera. Guerres que després amb diferents variants han tingut continuïtat a Líbia, Síria i el Iemen, i que en tots els casos han comportat molt de sofriment a les poblacions afectades i han contribuït a crear una gran frustració als pobles del món musulmà. Perquè els centenars de milers de morts, els milions de refugiats, la destrucció d'habitatges i infraestructures han fet retrocedir en dècades les condicions de vida de les poblacions afectades, comportant rebuig i odi cap als causants de tantes atrocitats.

Són aquestes violències comeses sobre el món musulmà les que donen ales a l'aparició de diferents grups gihadistes a molts països. Grups gihadistes que afirmen que els occidentals van anar a fer-los la guerra, a bombardejar les seves ciutats i matar a la seva gent, i com a resposta, van declarar la guerra a Occident i van cridar a atacar els interessos occidentals a qualsevol lloc.

En el cas de la joventut europea de religió musulmana que s'apunta a l'extremisme violent, a les frustracions esmentades, cal afegir el desarrelament que pateixen alguns d'aquests joves com a causa que els pot empènyer a radicalitzar el seu pensament i accions. La millor forma de combatre la no integració d'aquesta joventut és solucionar les arbitrarietats següents:

• Falta de papers que regulin la seva residència;

• Falta de drets polítics, com per exemple, no tenir accés al vot o gaudir de l'acolliment d'institucions;

• Dificultats d'accés al mercat de treball;

• Falta de reconeixement a la seva cultura i religió;

• Impedir l'aparició de barris gueto que afavoreixen la marginació i combatre els existents.

Unes accions que han d'anar acompanyades d'un canvi radical en política exterior que, en lloc de donar cobertura a les guerres iniciades a països de majoria musulmana tingui com a objectiu aconseguir la pau. Aquest és el camí per implementar una seguretat humana enfront de l'extremisme violent i no buscar-la amb mesures de securitització policial o militar.