Un dels debats que han quedat pendents després de la fallida consulta sobre la remodelació de la Diagonal, és el del transport públic en les seves diverses variants. Atabalats com estem per sentències, manifestacions, comissions d’investigació de les múltiples cares del cas Millet i campionats de futbol, no ens adonem que ens van quedant temes per resoldre. Cada cop es va estenent més pel món la idea que els autobusos nocturns haurien de parar a qualsevol punt del seu recorregut per facilitar-ne l’ús i fer més segur el viatge dels passatgers més

vulnerables.

Això és el que varen començar a fer als països nòrdics amb notable èxit. De fet, s’ha anat veient que una bona manera de mesurar la seguretat d’una ciutat és tenir en compte el nombre de dones que viatgen soles en transport públic a partir de les deu de la nit. S’entén que si aquest sector de la població, més vulnerable a hores més difícils, agafa el transport públic, deu voler dir que la resta de població gaudeix de nivells de seguretat iguals o superiors. És una mena d’efecte tractor: si assegurem que les persones més fràgils estiguin segures, tothom ho estarà.

La mesura ve acompanyada pel fet de possibilitar que l’autobús s’aturi a petició de la persona en qualsevol lloc del recorregut. I això no ha d’implicar necessàriament més lentitud, ja que a aquestes hores la reducció de trànsit privat fa que la freqüència de pas sigui bona. A Nova York ja han incorporat la mesura, i s’aplica des de fa un temps. Potser podríem anar-hi pensant a les nostres ciutats. No costa diners i millora la qualitat de vida.