Deixant de banda xifres i conflictes i significatius com els de plaça Catalunya, la vaga ha demostrat que els canvis, necessaris, que tots hem d’assumir a les nostres formes de fer, de treballar i de viure, no poden fer-se amb maneres tecnocràtiques i autoritàries. I tampoc sense distribuir millor els costos i pensar la seqüència del canvi. És impresentable que el govern Zapatero parli de canvi de model productiu, i que les úniques mesures concretes estiguin relacionades amb ajudar els responsables de l’especulació financera i amb retallar drets laborals i prestacions socials.

La vaga arriba tard, i ha estat liderada per sindicats que són vistos, des de molts àmbits i sectors, com copartíceps del lloc on hem arribat. Fa temps que els sindicats s’haurien d’haver decidit a encarar la nova realitat laboral, connectant amb tots aquells sectors que els han anat veient més com a estructures institucionals que com a organitzacions de lluita. Però cal igualment assenyalar que sense les grans organitzacions sindicals la vaga d’ahir, la resposta a una situació que es va degradant, no hauria assolit ni de bon tros les notables dimensions aconseguides.

Cal ara avançar en la recomposició d’una dinàmica social, amb objectius concrets i específics, que aplegui aquells que creuen que està en joc un model de relació, vida i treball que ha costat molts anys i sacrificis construir. Cal canviar coses, cal acceptar que no es pot seguir creixent, i que cal redistribuir més enllà de les fronteres. El que no podem és acceptar simplement les ordres d’interessos i institucions que tenen una agenda centrada a servir els mercats i el manteniment de la taxa de benefici.