La situació financera dels ajuntaments catalans ha de ser catalogada com a molt preocupant. El problema no és que les institucions pateixin. El tema social de fons és que, en molts casos, la mala salut financera dels governs locals repercuteix de manera directa en la qualitat de vida i el benestar dels ciutadans que hi resideixen. Cal ser conscients que els llindars de seguretat i benestar es juguen cada cop més en l’esfera local. I el cert és que en aquesta mena de gran oratge financer en el qual estan sotmeses les administracions públiques catalanes, els ajuntaments tenen tots els números per ser cornuts i pagar el beure. Són les administracions que més han estat en primera fila a l’hora de rebre les

demandes de la gent. Són les institucions que més s’han hagut de buscar la vida per poder treure el cap en el joc incrementalista en el qual totes les administracions, també la de l’Estat i, en el nostre cas, la de la Generalitat, miraven de legitimar i reforçar la seva posició política.

En el cas dels ajuntaments, aquest joc pervers de més i més els ha obligat a fer servir la seva gran arma: el territori i les qualificacions urbanístiques. No tenien cap opció de participar en el sistema fiscal en el qual sucaven Estat i comunitats autònomes. Eren i són administracions fiscalment dependents i, per tant, no ens ha d’estranyar que en pocs, però molt sonats, casos la cerca de més recursos així ha acabat en escàndols financers i amb responsables polítics plens d’acusacions de corrupció i d’aprofitar-se de la seva condició de càrrecs electes.

Treure la conclusió, com ha fet Rubalcaba, que per evitar les desenes de casos de corrupció urbanística el que s’ha de fer és centralitzar les decisions territorials, controlar més estretament els ajuntaments des de l’Estat, caure en aquell vell principi pel qual com més distància hi ha entre decisors i decisions, més puresa i defensa dels interessos generals

obtindrem.

No crec que sigui un moment en el qual cap esfera de govern pugui aixecar la mà dient que es presenta net de culpa i de pedres al ronyó en matèria de transparència i netedat en afers urbanístics i financers. Voleu noms? El problema no és reforçar el control jeràrquic i des de lluny. La solució no està en la centralització. La solució està en la transparència i en el control ciutadà i democràtic des de prop.

A Catalunya tenim prop de 950 municipis. N’hi ha una quarantena que passen per moments molt difícils des del punt de vista financer. Però són molts més els que han actuat de manera prudent. I fins i tot n’hi ha que van entendre fa temps que el seu futur passava per la fusió voluntària i estratègica. Han estat més aviat excepcions, ja que més aviat ha augmentat el nombre de municipis a Catalunya des de l’any 1980, però no per això cal menystenir la valuosa experiència dels que han optat per l’agregació i la

cooperació.

El cas que sempre m’ha semblat més paradigmàtic ha estat el del municipi de la Vall d’en Bas. En el cas d’aquest municipi de la Garrotxa, es va passar de set municipis a crear-ne un de sol. Es va saber entendre que es podia fer un procés d’agregació que convertís set micromunicipis en un de sol, que acabés sent el segon municipi de la Garrotxa després d’Olot amb 3.000 habitants. I ho van fer mantenint set festes majors, set parròquies, set campanars i ser sentits d’identitat específics i particulars. I, en canvi, han anat guanyant en sentit territorial, en sentit de govern compartit, en sentit d’anar plegats a buscar infraestructures i serveis que servissin a tots, sense competitivitats estèrils i financerament desastroses. Decideixen entre tots on posar la residència, els equipaments sanitaris o com millorar el ja alt nivell educatiu de la zona, col·laborant amb les empreses de l’entorn. Són un exemple. No són una excepció. Hi ha altres casos semblants a Catalunya. Caldria aprendre’n.

La solució no està en més control des de la plaça de Sant Jaume o des de Madrid. Tampoc en lleis que obliguin sense més a fusionar municipis que no han entès aquesta dinàmica. Cal incentivar i promocionar aquests instruments de col·laboració i mancomunitat. Quan es parla de renovació democràtica també parlem d’això. Una renovació que parteixi de més confiança en el territori i en la gent. I que permeti que la desconfiança democràtica es pugui expressar en mecanismes basats més en la transparència i en el control ciutadà que en els procediments burocràtics, jeràrquics i centralitzats.