Alessandro di Battista, el Moviment 5 Stelle i el coratge que Itàlia buscava

Alessandro di Battista té el coratge que Itàlia buscava. Té la joventut que indueix a la creença de la renovació, la gosadia per pronunciar el desencant i l'enuig com fins ara pocs o ningú ho havia fet, i la desvergonya per fer-ho en un púlpit i no relegar la crítica a un remuc de bar. Di Battista és un dels rostres que il·lustra millor el que pretén –però, almenys fins avui, no aconsegueix– el Movimento 5 Stelle (M5S). I just llavors, diu que deixa la política. El seu mandat com a diputat de la República Italiana va acabar al març, després de només dos anys ocupant l'escó. Però el cert és que segueix fent mítings.

Després d'imposar-se als comicis del 5 de març, fa més de dos mesos, el partit no ha estat fins ara capaç d'aconseguir un aliat per governar. Autodefinit com a partit anti-stablishment, titllat de populista per molts, el Movimiento 5 Stelle és en qualsevol cas un dels exemples més eloqüents de la deriva d'Europa, a la cerca d'una pretesa regeneració democràtica a través de la intervenció d'outsiders en les institucions: des del mateix Beppe Grillo, fundador del moviment, bloguer i còmic, fins al propi Alessandro di Battista, cooperant de vocació.

Tot i que no és exactament un millenial, Di Battista (Roma, 1978), es maneja amb habilitat a les xarxes socials. Criat a la frontera entre el món analògic i el digital, està present en totes les plataformes i les gestiona diligentment i de forma diferenciada per maximitzar el seu impacte en els diferents targets. En el seu feed de Instagram, 142K de seguidors es delecten amb instantànies com la gran abraçada a Beppe Grillo, el còmic fundador del M5S, amb el primer bany a la piscina del seu fill Andrea, breus vídeos d'entrevistes a la televisió amb posats en parella, selfies amb amics o capvespres per la geografia italiana. O, més recentment, l'anunci que se'n van tots tres (Alessandro, la seva parella i el bebè) a San Francisco una temporada, per escriure, aprendre i viure el seu somni. Un perfil dissenyat per ser una màquina de generar empatia i que, si més no, provoca admiració a parts iguals per la seva vida ideal i per la seva eficàcia comunicativa.

La seva trajectòria literària ha evolucionat des d'aleshores. Acostant-se als quaranta, s'atreveix amb la gairebé-autobiografia. Lettera a mio figlio sul coraggio di cambiare (Carta al meu fill sobre el coratge de canviar), una mena d'al·legat a la llibertat de fer política, barrejat amb el canvi de vida que suposa la paternitat. L'obra, que va començar a escriure quan la Sara, a qui sempre es refereix com la seva "companya", no la seva esposa, estava amb prou feines de dos mesos d'embaràs, té com a punt de partida una paternitat no planejada. L'entreteixit de les dues trames la justifica a marxes forçades a força de vigílies en blanc amb reflexions sobre el sentit de la vida (de la seva). Per exemple, sobre com renunciar a la primera línia política pel bé de la família no el deixarà fora de joc, perquè educar a un fill és educar a un ciutadà, i aquest és l'inici de tota revolució.

Di Battista reaccionava ràpid als últims esdeveniments al mur del seu Facebook: "Apel·lo als parlamentaris del Moviment 5 Stelle i la Lliga: mantingueu-vos patriotes! (...) Escolteu el que es diu als bars, al mercat dels barris, als emprenedors a la universitat o a les files del metge, no als que surten d'un comitè de direcció o als banquers ". Va publicar en un llarg post, just sota la foto de portada de família feliç, en un post al qual van reaccionar 31k d'usuaris.

Va ser la darrera aparició pública de Di Battista, fa tan sol unes setmanes, al Festival Internacional de Periodisme, que se celebra en el sovint oblidat centre d'Itàlia. Aquest esdeveniment va posar la petita Perugia al mapa fa 12 anys, amb la primera edició del que és ara el principal congrés d'aquesta disciplina a Europa i un dels més grans del món (710 speakers de 50 països, 301 esdeveniments i conferències).

El missatge de Di Battista

A tot això, què diu Alessandro di Battista? Que "Berlusconi és el mal absolut d'Itàlia", va sentenciar fa un parell de setmanes, en una màxima que es va prendre com un punt de no retorn que descarta les possibilitats d'un pacte amb la Liga. El discurs de di Battista, i per extensió el de l'M5S, es basa en l'honestedat, diu ell mateix. Però aquesta pretesa honestedat baixa a la pràctica en forma d'acusació absoluta a l'etern Cavaliere. L'acusa de la seva relació amb la Cosa Nostra, dels seus casos oberts amb la justícia, de la seva amistat amb Gadafi, de finançaments no ètics, d'oblidar al poble. Ho culpa de controlar l'oligarquia dels mitjans de comunicació que no s'han atrevit a carregar contra ell durant tant temps.

També diu que ell, Alessandro, no és ni ha estat ni serà mai populista. "La cosa més populista del món és titllar de populista les forces polítiques que intenten canviar el món". És una sentència. La tenia molt preparada però a ningú l'importa que per una vegada no hagi pogut semblar espontani. Ja han tingut plenitud d'anècdotes de papà primerrenc al començament del míting. Ja els ha repetit que ell, Alessandro, marxa de la primera línia de la política. Aquestes dues coses l'han d'avalar com a ésser humà lliure d'interessos.