Público
Público

Dos anys de l'1-O I tu, on eres? Cartografia sentimental de l’1 d’octubre

Una vintena de polítics, periodistes, advocats i activistes reconstrueixen per a Públic les hores prèvies i la jornada del referèndum de l’1-O. Retrocedim en el temps dos anys i ens traslladem a Sant Julià de Ramis, l’escola Ramon Llull de Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Terrassa, La Floresta, Sant Joan de Vilatorrada...

Votants en un col·legi de l'1-O. AFP

Frega la mitjanit de dissabte a diumenge. L’1 d’octubre està a punt d’arrencar. El corresponsal Ralph Minder, del New York Times, havia penjat unes hores abans a Twitter una de les primeres fotografies (si no la primera) d’una urna real arribada a un col·legi de Barcelona. Per xarxes socials corre també un vídeo del jove regidor del PP a Terrassa, Àlex Rodríguez, cridant a la calma. I ho fa assegut al sofà de casa seva juntament amb la seva parella, Glòria Jurado, que és independentista de soca-rel. I que votarà en el referèndum. No obstant això, tots dos diuen estar cansats de les discussions familiars i als grups d’amics. Graven el vídeo per compartir-lo a nivell intern, però es viralitza. “Demà, tranquil·litat”. Keep calm. “Som persones i a vegades ens estimem”, diuen entre rialles. Acabaran explicant la seva història d’amor al programa radiofònic de Júlia Otero.

A aquella mateixa hora, Maria Garcia fa voltes pel llit. Corresponsal del diari Ara a Girona, l’endemà ha de cobrir la votació del president Puigdemont al col·legi electoral de Sant Julià de Ramis. Fa una volta i una altra. El cap li va a mil. “Hi haurà controls policials? Arribaré a l’hora?", pensa, amb el llum apagat. Sant Julià és un punt de votació clau, una estructura d’estat. De fet, un dels grans dubtes periodístics és saber si el president podrà votar. Podré arribar, oi?, es torna a demanar. “M’estic emparanoiant”. S’alça del llit. “Vaig cap allà”. No és ni la una de la matinada i enfila amb el cotxe cap a Sant Julià. Aparca a prop del pavelló i tanca els ulls. Dormirà una hora, de 3 a 4 de la matinada.

Al carrer Bailén de Barcelona hi ha nervis. Concretament, a les oficines del que seria la primera redacció física del malaguanyat diari Jornada. Aquell dissabte de reflexió enllesteixen un número extra del diari en paper. Però frega ja la mitjanit i encara no han enviat la maqueta a impremta. Si no ho fan, es corre el risc d’anar acumulant un retard que afecti –ja de matinada- les furgonetes de distribució. I que el diari no sigui als quioscos. Tanmateix, les darreres pàgines es tanquen de bòlid i la directora Laia Altarriba pitja el botó d’enviar. A la portada, una única frase: a les urnes.

06.00 hores, Port de Barcelona

Poques hores més tard, estibadors del port de Barcelona agrupats en al compte de Twitter @PortuariosBCN (que s’ha fet un cèlebre tant a la comunitat tuitaire com a l’independentisme més proper als CDR i la CUP), alerten del desembarcament massiu de tropes policials a ports. Instants després, de la sortida de desenes de furgones policials des del port cap a la ronda Litoral. Des d’allà prendran camins diferents, en direcció als diferents col·legis electorals entre els quals s’han distribuït, però sempre per repartir el mateix missatge.

08.30 hores, Sant Julià de Ramis

Al col·legi electoral de Sant Julià de Ramis s’alcen a les 5 hores. Com a la majoria dels que hi ha a Catalunya. A partir de les 6 comencen a treure els termos amb la xocolata calenta. I cafè. I un bocí de coca. Mentrestant, un tractor plantat a l’entrada de l’edifici atura el pas a vehicles, en previsió d’un possible desembarcament policial. Són les 8.30 hores i els organitzadors permeten l’entrada dels periodistes dins del pavelló. Els fotògrafs i les càmeres de televisió envolten la taula en la que ha de votar Carles Puigdemont i agafen el seu lloc per no perdre’s la foto del dia, mentre els redactors volten aquí i allà.

Una seixantena de periodistes, inclosa l’agència internacional Reuters, espera. A l’exterior, els manifestants van conformant una muralla humana. L’advocat Francesc Gubert telefona la seva dona, Mònica Marquès: “Vine, que ara en breu vindrà el president a votar”, li diu innocentment. Marquès, que es troba al poble del costat, es posa en marxa de la mà dels seus dos fills petits, motxilleta a l’esquena i desitjosos d’una tassa de xocolata.

Cinc minuts abans de l’hora d’obertura arriba el cotxe oficial en el que suposadament viatja el president de la Generalitat. No hi baixa cap president, ja que ha estat un tripijoc. El veritable paquet s’ha canviat de cotxe, aprofitant un túnel pel qual transcorren i que bloquejarà visualment l’helicòpter que el persegueix des que ha sortit de ca seva. “I instants després que arribi el vehicle, desembarca un exèrcit”, explica la periodista Maria Garcia. Comencen les càrregues policials contra un públic eminentment familiar. Alhora, Mònica Marquès agafa els seus dos fills petits i es protegeix al pont. Un avi que mira l’escena, contrari al referèndum, es posa a discutir amb Marquès. “Que estais haciendo, eso no es un referèndum ni es nada”.

Alhora, policies nacionals rebenten les portes de vidre del pavelló, en una de les imatges icòniques de l’1-O. “Anaven esbotzant la porta que estava tancada amb un cadenat, tot i que al costat n’hi havia una d’oberta. No se’n van adonar fins que ja l’havien rebentat”, explica la periodista Garcia, que està presenciant els fets a pocs metres.

A dins intervé Pere Pujolràs, regidor de Cultura de la localitat. “Pensava que jo era algú com per demanar-li qui era el cap del dispositiu”, recorda. I els amolla: 

- Què explicareu, quan torneu a casa vostra?

“Però no em van fer cas”. En els estira-i-arronses, Pujolràs acaba a terra. Mentrestant, l’helicòpter de la Policia sobrevola el pavelló a una alçada molt baixa. Intimidatòria, recorden els presents. L’avi que es discutia amb Marquès no se’n pot avenir del que està veient. Empentes, cops de porra. “Nena, súbete para casa que te van a hacer daño”, li diu ara a Marquès. I ella pensa: “Ostres, mira com canvia un pepero”. Marquès marxa al poble veí de Porqueres, on deixa les criatures a casa de la seva cosina. I torna cap al pavelló.

Allà l’escena és contundent. Els agents han entrat al vestíbul del pavelló però no troben ni urnes ni ordinadors. Les han amagat abans. Després d’escorcollar els vestuaris de la planta baixa, pugen al primer pis. Allà troben les urnes i els quatre ordinadors, propietat de particulars. “Dies després, des de l’Ajuntament els vam instar a què tornessin els portàtils”, denuncia Pujolràs. També els envien una factura per valor d’uns 13.000 euros, corresponent als vidres, portes i panys malmesos. Mai no rebran cap contesta.

El matí es tanca amb la Guàrdia Civil retrocedint fins la N-II. Els bombers fan un cordó d’interposició per calmar els ànims. “Van evitar una escabetxina”, conclou la periodista de l’Ara.

Càrrega de la Guàrdia Civil a Sant Julà de Ramis durant l'1-O. AFP/Raymond Roig

09.15 hores, Barcelona (escola Ramon Llull)

Roger Español es lleva d’hora. Arrenca el dia sense saber que el tancarà com un dels protagonistes de la jornada. La seva companya marxa a primera hora cap a Rubí, on està empadronada i ha de votar. Español, en canvi, fa una volta pels col·legis electorals del seu barri, el Fort Pienc. Passa pels Encants, l’escola del seu fill, i marxa a esmorzar.

Qui tampoc ha dormit gaire (o directament ha passat la nit en vetlla) és Jaume Asens, en aquells moments tinent d’alcaldia de Drets de Ciutadania de l’Ajuntament de Barcelona. Es passa la nit visitant diversos centres de votació, on encara no han arribat ni urnes ni paperetes. Ja a primera hora del matí el telefonen per reclamar la seva presència a l'Escola Ramon Llull, on ja s’estan produint els primers incidents: “Has d’intentar mediar amb la policia”.

Español també està pujant des del fortpi cap a l’escola Ramon Llull. Immediatament percep que tot és confús. Arriba quan la policia ja ha trencat la muralla humana i ha saltat la tanca del pati. S’han emportat les urnes. Però els disturbis continuen a fora. “Vam veure que les furgones estaven orientades carrer avall i que a continuació anirien al col·legi electoral del Fort Pienc, així que ens vam asseure a terra”, explica.

Malgrat que un bomber intentar fer d'intermediari, la policia comença a carregar. “Ens van dispersar, tothom passava per sobre de tothom, un home calb sagnava molt del cap...”, recorda Español. Tot i així, grups de manifestants ressegueixen la retirada de les furgones cap a la Gran Via. Español se situa prop d’un grup de periodistes. Pam!
 
- I recordo el dolor.

Ciutadans espontanis el recullen del terra i se l’enduen a la marquesina d’un portal. “Fixa’t que mentre em cuidaven, la gent també s’havia de protegir de més bales de goma, perquè la policia seguia disparant”.

A no més de vuit o nou metres està protegit darrera una columna David Pujol, un jove mallorquí desplaçat a Barcelona “per defensar els col·legis”. Camina juntament amb altres dos illencs: Guillem Colom, actualment resident a Anglaterra, i Toni Trobat, especialitzat en relacions internacionals. Tots tres fan d’acompanyament d’una delegació internacional. Pujol veu que el grup de periodistes s’ajup a ajudar una persona al terra – serà Español- i ell mateix es mou cap a un altre posició del carrer Cerdenya. Pam! Pujol cau a terra per la força del projectil contra la seva cama.

- Estàs bé, company?

Albert Botran, exdiputat de la CUP, li estén la ma per ajudar-lo a alçar-se. La cama se li infla i els seus amics li treuen els pantalons. Un d’ells, Nando, li presta els seus texans, més amples, perquè els de Pujol no li caben degut a la inflamació del cop de pilota. L’auxilien els bombers, ja que les ambulàncies estan col·lapsades.

A la propera seu nacional d’Òmnium Cultural, al carrer Diputació, encenen el canal CNN i queden escandalitzats per les escenes de violència que es retransmeten en directe des de l’escola Ramon Llull. Un grup de treballadors i simpatitzants d’Òmnium surt corrents. 

Alhora, una ambulància està atenent Español. El caos és tal que, a la vegada que li fan unes primeres cures, els metges han de seguir atenent altres persones. Però la gravetat de la ferida a l’ull no pot esperar i el vehicle marxa. Abans que arribi a l’Hospital de Sant Pau, Roger Español haurà perdut el coneixement. I no despertarà fins l’endemà, quan ja ha estat operat. “Em fa ràbia haver-me perdut el tancament de les urnes, a les vuit de la tarda, per cridar d’alegria que havíem guanyat”, conclou Español.

Jaume Asens és un dels molts ciutadans que han presenciat les càrregues. “L’impacte d’una pilota de goma al Roger Español va ser un dels capítols més dolorosos del dia”, explica el diputat d’En Comú Podem. “L'ús de pilotes de goma, prohibides a Catalunya i sense advertiments previs ni la distància reglamentària que estableixen els protocols, van fer que el clima encara fos de major ansietat. El cas del Roger explícita clarament la immoralitat de la intervenció policial”, alerta el diputat dels comuns.

Antiavalots de la Policia Nacional a l'escola Ramon Llull durant l'1-O. / EFE

10.45 hores, arreu de Barcelona

L’advocat Jordi Pina celebra avui el referèndum i el seu aniversari. “També és el de Jordi Sànchez, però ell és un any més gran”, diu, sorneguer, Pina, qui justament ara és l’advocat d’aquest pres. Pina s’ha desplaçat a un centre cívic del Putxet, al carrer Portolà, on estan patint dificultats tècniques per la mala connexió dels ordinadors. Pina surt al carrer i fa un crit:

- Poseu els telèfons mòbils en mode avió, que la línia està col·lapsada!

Plou lleugerament a Barcelona. La gent s’autoorganitza: “Quan vinguin, què fem?”, es demana la gent. La violència produïda ‘quan ells venen’ farà que Pina, vicedegà del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, promogui internament una resposta pública de l’entitat. Mentrestant, l’avui diputat d’ERC Ruben Wagenberg està tornant de Cantallops. Ha pujat de matinada fins a la localitat empordanesa, on estava censat, i en aquells moments està tornant cap a Barcelona. Ja de baixada escolta per la ràdio el conseller Jordi Turull, anunciant que s’ha habilitat el cens universal. “Ostres, podria haver votat a Barcelona i no fer-me 300 quilòmetres en un matí”, pensa, sense donar-hi més voltes. Les seves properes parades: l’escola Univers (a Gràcia) i l’escola Industrial (a l’Eixample).

11.15 hores, L’Hospitalet de Llobregat

- Alcaldessa, ens diuen que acaben d’entrar 20 furgones a la ciutat.

Núria Marín es troba reunida a l’Ajuntament de l’Hospitalet, a un despatx que fa de Sala d’Operacions per fer el seguiment de la jornada. Passen alguns minuts de les 11 hores i encara no hi ha hagut incidents a cap dels 18 col·legis habilitats. La Guàrdia Urbana de la ciutat està tallant el trànsit, per les aglomeracions de votants en alguns carrers. Però l’arribada de Policia Nacional ho trasbalsa tot. Marín telefona al delegat de Govern espanyol, Enric Millo, amb qui està parlant quan –de sobte- un estret col·laborador l’informa de càrregues policials a l’IES Can Vilumara. “Així que vaig penjar d’immediat i vam baixar corrents al cotxe, per anar fins a les portes de l’institut”, rememora l’alcaldessa. Després de demanar qui és el cap de l’operatiu policial, Marín etziba al comandament policial que les càrregues són injustificades i l’insta a marxar de la seva ciutat.

- Iros de aquí.
- Yo solo cumplo órdenes-, li contesta.

Després d’un breu estira i arronsa, tanmateix, el superior fa unes passes enrere. I per a sorpresa de l’equip municipal, giren cua i marxen. “Temps després vam saber que un equip de La Sexta estava emetent en directe l’escena, de forma que algú va ordenar aturar el dispositiu a l’Hospitalet”, recorda Marín. Una alcaldessa del PSC contrària al referèndum i que s’ha negat a cedir espais municipals, renyant en directe la Policia. “No podia permetre que s’apallissés els veïns”, diu la socialista. “Va ser un dia molt dur, molt dur”, insisteix.

De fet, el paper de Marín entorn al referèndum no és baladí, ja que mantindrà una fluida relació amb Carles Puigdemont. L’aleshores president l’hi ha demanat dies abans que permeti la instal·lació d’urnes a edificis públics de l’Hospitalet. De fet, el triomf del referèndum es mesurarà en gran part pel fet que es pugui desenvolupar sense problemes a les grans ciutats metropolitanes governades pel PSC. Setmanes més tard, serà Núria Marín qui demanarà al president que no aprovi la DUI.

L'alcaldessa de L'Hospitalet de Llobregat, Núria Marín, s'enfronta a un policia fora de l'Escola Can Vilumara. EFE/Quique García

13 hores, Terrassa

És migdia i les escenes de violència corren ja com la pólvora per xarxes socials i mitjans de comunicació. A Terrassa no s’hi ha presentat cap escamot policial, tot i que l’entrada de policia a la veïna Sabadell (per evitar que votés Carme Forcadell, llavors presidenta del Parlament) ha imbuït tothom en un estat de psicosi. Estan venint, estan venint! La rumorologia s’expandeix de col·legi en col·legi. És en aquest context que Josep Rull entra a l’escola la Roda, el seu centre de votació. I es disparen les alarmes. Estan venint! Isaac Albert, regidor d’ERC, alerta al conseller de Territori.

-Josep, marxa ràpid, que estan anant allà on voten els consellers.

Josep marxa. Però el dia, malgrat els nervis, es desenvolupa força tranquil. Les urnes han arribat a Terrassa una setmana abans de l’1 d’octubre i romanen amagades dins la ciutat. Només dues persones de l’entorn d’ERC saben on són. “Però dins el partit no se sabia, la discreció era total”, explica Isaac Albert, ara tinent d’alcalde de Terrassa. De fet, la persona externa que transporta clandestinament les urnes a Terrassa no sap qui és el terrassenc a la que les hi entrega. Ningú demana res. La nit anterior s’han distribuït clandestinament amb ajuda de membres de la CUP, mentre que la logística prèvia ha estat co-liderada amb el PDeCAT.

Els cupaires habiliten un pis al centre de la ciutat com a quarter general del cap de setmana. Han comprat dues targetes de telefonia mòbil per evitar escoltes telefòniques, tot i que en el darrer moment no funcionen. El sistema de missatgeria encriptat Signal està col·lapsat i les telefonades s’entretallen. Al final es truquen des de números particulars. La CUP coordina prop de 140 interventors a la ciutat, a banda de contactar amb múltiples AMPA que reclamen orientacions sobre què fer en cas que vingui la policia.

També al Partit Popular estan molt pendents de la jornada. El seu únic regidor a Terrassa, Àlex Rodríguez, entra d’hora al despatx en aquell matí de diumenge. Intenta treballar, alhora que va seguint tot el que passa per xarxes socials. Està succeint tot el contrari del que desitjava al vídeo. Que independentment de l’opció política de cadascú, tot anés amb calma i tranquil·litat. Keep calm?

19 hores, Poble Sec (Barcelona)

“Jo em vaig posar a avisar els meus amics perquè vinguessin al col·legi electoral”, explica Fonsi Loaiza, tuitaire imputat per calúmnies i injúries a la Policia. Des del barri del Poble Sec on residia llavors, aquest jove andalús aconsegueix que les seves amistats, inclús sent contràries al referèndum, vagin a la seva escola per ajudar en el recompte. Fins i tot el seu germà, de visita a Barcelona, assisteix a l’obertura d’urnes. Fonsi Loaiza, lúcid tertulià de programes com FAQS, ho recorda actualment des de fora de Catalunya, ja que ha tret plaça a la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria.

També és l’hora en que les redaccions bullen. Com per exemple la de l’Ara, on dos periodistes, Laia Vicens i Xavi Tudó, han estat “alliberats” de tota tasca per centrar-se en una de sola: “El referèndum que va gestar-se a Elna”. Es tracta d’un reportatge sobre les interioritats viscudes en el procés de distribució de les urnes. I que serà l’embrió del best seller Operació Urnes. “Ara, qui tenia urnes ja ho ha dit. Però en aquell moment era súper secret. Estàvem concentradíssims amb el tema, tot i que jo també volia alçar el cap i mirar que deia La Moncloa per televisió”, rememora Vicens.

20 hores, Terrassa

Cotxes de membres d’ERC i PDecAT fan voltes de col·legi en col·legi. Membres de la CUP també estan de ronda. Belen Garcia condueix en aquells moments el cotxe de seguretat, quan a la ràdio sona la veu del futbolista Gerard Piqué anunciant que se suspèn el partit del Barça - Las Palmas (que finalment sí que es jugaria, malgrat que a porta tancada). Arriben al col·legi Monserrat Roig i la filera de votants els impedeix continuar en marxa. Garcia s’emociona i li cauen llàgrimes pels ulls. Plora. Atura el cotxe, en part perquè no pot seguir conduint amb els ulls tan entelats. S’abraça al copilot.

Falten escassos minuts per les 20 hores i que es tanquin les urnes. La policia no ha posat el peu a Terrassa, en una maniobra que les males llengües atribuiran després el fet que el Delegat de Govern, Enric Millo, és nascut a la ciutat i encara hi té familiars. Tant és així que la membres de la seva família política són militants d’ERC que han defensat –avui mateix- les escoles.

Els 45 responsables de centre porten les actes de vot a la seu de la colla castellera Minyons de Terrassa, des d’on es centralitzen els resultats. El sociòleg Salvador Cardús comença a cridar “hem votat, hem guanyat!”.

21 hores, Plaça Catalunya (Barcelona)

Marcel Mauri i Jordi Cuixart són a l’acte de celebració de resultats a plaça Catalunya. Un acte sobri i auster. Des del Govern de la Generalitat els han telefonat per demanar la seva opinió. Què fem? Òmnium contesta que el dia ha sobrepassat els polítics i que ara és l’hora de la ciutadania. A més a més, ja estan en marxa converses amb la Taula per la Democràcia. L’embrió de l’aturada de país, que es farà realitat el dia 3, es posa en aquella moment damunt la taula.

Una de les imatges icòniques de l'1-O, amb un mur humà intentant aturar els antiavalots. EFE

22 hores, La Floresta (Sant Cugat del Vallès)

Acabat el recompte, tothom esclata en alegria. El responsable del col·legi electoral ja ha traslladat les actes de vots a Sant Cugat i només queda fer festa al Casino de la Floresta, avui improvisat col·legi. Jordi Panyella, de l’editorial Pol·len i veí de ‘la flore’, sospira alleujat. No només no hi ha passat la Guàrdia Civil, sinó que la parella de Mossos que tenien assignada ha estat del tot cordial. A primera hora, un vehicle de Mossos els ha transportat fins allà i els ha donat una bossa amb una ampolla d’aigua, un entrepà i uns ‘filipinos’. I tranquil·litat fins la nit.

Ramon Piqué, afectat per les tortures de 1992 en el marc de les olimpíades de Barcelona, pronuncia unes paraules breus i emocionats. Un altre veí treu la guitarra. Canten Lluís Llach. Però immediatament s’arrenquen amb el “volando voy, volando vengo”.

La nova cançó i el flamenc ballen pel referèndum.