Público
Público
ENTREVISTA A JUDIT CARRERA

"Aquesta crisi ens posa davant d'un canvi d'època que ja s'estava gestant"

En un moment que s'entreveu fosc, la directora del CCCB, Judit Carrera, defensa la necessitat d'obrir escletxes per descobrir els molts futurs possibles i la necessitat d'enfortir els espais de confluència entre mirades i disciplines

Judit Carrera, al pati del CCCB.
Judit Carrera, al pati del CCCB. Bru Aguiló

Quan al juliol del 2018 va ser escollida nova directora del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Judit Carrera (1974) no podia imaginar-se que dos anys després una pandèmia global sacsejaria el planeta i ho condicionaria gairebé tot, també l'activitat de la institució situada en ple Raval. En conversa amb El Quinze explica com afronta la crisi, reivindica la importància de la cultura i la necessitat de trobar altres maneres de viure i adverteix sobre la necessitats de defensar llibertats per impedir el progrés de la tirania i l'autoritarisme.

En algunes entrevistes pre-covid havia comentat que estàvem en una època d'acceleració dels canvis. La pandèmia ho accentua?

Crec que la pandèmia és la confluència d'una sèrie de crisis que portaven molt de temps gestant-se i que es visibilitzen i s'encarnen en aquesta crisi monumental. Alguns autors parlen de la confluència entre la quarta revolució industrial, que té a veure amb les tecnologies avançades, la robòtica, la internet de les coses i la intel·ligència artificial, i la sisena extinció, la idea que la manera que tenim d'habitar el planeta s'està fent insostenible. Aquesta crisi el que fa és posar-nos davant d'aquest canvi d'època que ja s'estava gestant. Ens ha agafat molt desprevinguts, però no era del tot imprevista, perquè hi ha científics que feia més de 15 anys que anunciaven que podia passar. Una de les lliçons que n'hem d'aprendre és a escoltar millor la veu dels científics i crear espais de confluència de mirades, com el que pretén ser el CCCB, en què diferents veus i disciplines es puguin trobar per intentar fer front a les crisis que viurem.

Com a espècie hem redescobert una fragilitat que potser teníem oblidada?

Exacte. És aquesta idea de vulnerabilitat compartida i d'interdependència absoluta, no només de l'espècie humana, sinó també de la resta. D'una banda, ens havíem cregut que el progrés era una cosa il·limitada, i aquest era també el paradigma que ens havien venut de desenvolupament econòmic. I, per altra banda, hi havia la idea que l'home era autosuficient i que no necessita ningú per sobreviure. La crisi ha posat de manifest el que ja sabíem i que som profundament interdependents entre nosaltres i amb les altres espècies del planeta.

Com actuar en una situació de col·lapse gairebé sistèmic?

"Aquesta crisi també és un crit d'alerta per activar noves maneres de viure i de relacionar-nos"

Sobretot s'ha d'intentar evitar actuar des de la por. Aquesta crisi també és un crit d'alerta que ens permet activar noves maneres de viure i de relacionar-nos amb els altres, i és perillós que el que ens guiï sigui la por o el replegament en nosaltres mateixos. I és una mica el que està passant en aquests moments en què la pandèmia va al cor de la vida en comú, que és la interacció social. Hi ha una reivindicació que s'ha d'actuar des del coneixement científic, des de la consciència de què es pot millorar i crear les condicions per viure d'una altra manera.

La protecció de la salut com a bé superior pot justificar l'ús d'eines de control social i restriccions de drets fonamentals?

Aquesta tensió entre la llibertat i la vida és un dels problemes filosòfics de fons que es plantegen. A quines llibertats estem disposats a renunciar en nom d'un bé superior que és la salut? Renunciem a la vida per protegir la vida, hi ha una certa contradicció interna. És un problema filosòfic que ens plantegem abordar amb les nostres activitats. A la Biennal del Pensament, la Margaret Atwood deia que la por, la crisi econòmica i el caos són els tres elements per la tirania i l'autoritarisme. En aquests moments, tenim algun d'aquests ingredients, malgrat les bones notícies que arriben dels Estats Units, i hem d'estar molt vigilants respecte la defensa d'aquestes llibertats més bàsiques, que són la llibertat d'expressió i el pluralisme, però també la llibertat de creació.

Com s'adapta el CCCB a la pandèmia?

"La por, la crisi econòmica i el caos són els tres elements per la tirania i l'autoritarisme. En aquests moments, tenim algun d'aquests ingredients"

Per a nosaltres aquest segon confinament és dramàtic. Tot i que no sigui tan dur com el primer i puguem mantenir les portes obertes i fer algunes activitats, això no ens treu la preocupació profunda per l'ecosistema cultural general de la ciutat, que està en una situació molt complexa. Per desgràcia, ens hem acostumat a programar amb aquest nivell d'incertesa i imprevisibilitat. Tenim una programació pròpia, però també acollim molts festivals i activitats que són de petits col·lectius, que fa que si suspenem ells van en cadena. I aquesta és la preocupació principal que tenim.

Està decebuda amb la resposta de les administracions al sector cultural, que se sent abandonat?

Cal posar les coses en context i entendre que el sector cultural està profundament castigat per la crisi del 2008. Encara no ens havíem recuperat i és la sensació que plou sobre mullat. Reconeixent la complexitat i la profunditat de gestionar una crisi que és inèdita, ara que a diferència de fa sis mesos tenim més coneixement sobre el virus hauríem de tenir la capacitat de filar una mica més prim amb les mesures. Intentar no suspendre-ho tot, que és el més senzill, i mantenir en cadascun dels sectors aquests espais que permetien mantenir la vida en comú. Al cap i a la fi, és el que fa la cultura, relacionar i posar gent en contacte. És normal que des de la cultura estiguem tots una mica rebel·lats contra aquesta suspensió generalitzada d'un sector on no es té coneixement de cap brot, i més en una ciutat com aquesta on es pot fer activitat a l'aire lliure.

En ser escollida directora va insistir en la idea que percebia un cansament de la pantalla i la necessitat de retrobar-nos i potenciar la presencialitat. La pandèmia ho ha estroncat, però quan se superi ho recuperarà?

"Al sector cultural plou sobre mullat i s'hauria de tenir la capacitat de filar una mica més prim i no suspendre-ho tot"

Hem de reconèixer que ningú sap com seran els rituals socials quan s'acabi, però la nostra experiència és que aquest estiu, quan vam poder obrir una mica, la resposta de la gent va ser extraordinària. Crec que hi haurà un retorn al reconeixement de la importància que té el cara a cara. Seguirem reivindicant la presencialitat, que és l'ADN de la nostra institució, però és evident que durant un temps haurem d'anar combinant les obertures i tancaments amb l'espai exterior i la virtualitat.

El CCCB té una menor dependència del turisme que altres institucions culturals, però la covid també té un impacte en els seus ingressos. Això condicionarà l'activitat dels propers anys?

No tenim tanta dependència del turisme, perquè el 70-75% del nostre públic és local. Però sí que és veritat que els ingressos propis han caigut. No només són les entrades, també els lloguers d'espais, les coproduccions, les itineràncies, les nostres exposicions que viatgen al món,... Tot això s'ha parat i suposa un 15% del nostre pressupost. Estem treballant per equilibrar aquest final d'any tan complicat, tot i que també és veritat que hem fet menys activitat i el superarem amb més o menys tranquil·litat. El repte seran els propers anys. Teníem la voluntat de recuperar una certa ambició prèvia al 2008 i el que estem és treballant amb la nostra administració mare, que és la Diputació, per mirar de preservar l'ambició del CCCB en el seu conjunt. Perquè no és només el propi centre, sinó la capacitat d'irradiació que té en el teixit social i cultural de la nostra ciutat. I això és tan o més important que la nostra pròpia base institucional.

La directora del CCCB, Judit Carrera, durant l'entrevista amb 'EL QUINZE'. Bru Aguiló

Tenint en compte el que està passant, quin paper ha de jugar el CCCB en els proper cinc o deu anys?

"Seran més necessaris que mai els espais amb capacitat de trobada de mirades i disciplines diferents"

El risc d'aquest món d'una creixent virtualitat és que ens anem replegant en bombolles virtuals d'un cert confort en què tothom pensa com nosaltres i, per tant, seran més necessaris que mai els espais que obrin la capacitat de trobada amb mirades i disciplines diferents. La cultura i la ciutat tenen la capacitat de fer-nos entrar en contacte amb gent que no són del nostre entorn més immediat, amb el desconegut. L'aspiració del CCCB és ser una cruïlla de mons, un espai de la societat civil en el sentit molt ampli. Aquesta idea d'espai multidisciplinar, que és l'essència del CCCB des dels seus orígens, seguirà sent molt important.

I quines en seran les prioritats?

Per mi hi ha dues prioritats que ja estaven una mica esbossades en el projecte que ara prendran una mica de força. Una és aquest espai de diàleg entre el món de les ciències i les humanitats. S'ha demostrat amb la pandèmia que potser no hem escoltat prou el món de la ciència. I en aquests moments els grans progressos científics i tecnològics, que són cada vegada més accelerats, estan tenint unes profundes conseqüències en la pròpia noció de la condició humana. I després hi haurà un retorn també a la importància dels espais que habitem. M'agradaria molt recuperar la centralitat de la qüestió urbana, perquè aquesta crisi ha tornat a posar de manifest quines són les condicions en què habitem els habitatges, però també l'espai públic, que és un espai de contestació. Ara mateix totes les ciutats estan reflexionant sobre quin ha de ser el futur de la seva forma humana.

Estem al Raval, un barri novament molt impactat per aquesta crisi social i econòmica. Abordar les desigualtats i fer les ciutats vivibles serà fonamental per evitar caure en la deriva autoritària?

M'agrada molt una expressió que diu el feixisme s'alimenta des de dalt, però neix des de baix, des d'on la gent té por. És fonamental abordar aquestes desigualtats que ja existien abans de la pandèmia i ara s'agreujaran. Crec que hi ha una certa reacció, amb tot el que són els ajuts europeus. I, fins i tot, un diari com el Financial Times reivindicava que l'Estat retornés a la seva funció pública i social de crear societats més cohesionades i més igualitàries.

Per a nosaltres el Raval és un barri fonamental. A través del nostre programa de mediació estem treballant molt estretament amb les associacions socials i culturals del barri perquè ens vegin com un espai d'acollida i per recosir les fractures que la crisi crearà. Per exemple, aquest setembre hem iniciat un programa amb la creació d'una escola en residència de manera que alumnes de 4t d'ESO de l'Institut Miquel Tarradell venen dos o tres cops per setmana a fer servir les nostres aules i a interactuar amb els nostres programes. Ara mateix estem treballant les qüestions del racisme amb [l'exposició de William] Kentridge. Vindran tot el curs per entendre que les institucions són espais d'acollida, però sobretot que cultura i educació treballem per fer societats més cohesionades i formar ciutadans que siguin crítics, amb capacitat de ser autònoms i no siguin susceptibles de caure en derives més autoritàries.

Algun cop ha comentat que era fonamental donar eines per defensar-nos de l'auge de l'extrema dreta i de l'autoritarisme. Com es fa?

És evident que en les últimes dècades s'han estripat alguns espais de la societat, hi ha hagut uns canvis accelerats, que tenen a veure amb els canvis tecnològics i científics, amb la revolució en el món del gènere o en el món del treball... Aquest progressiu aïllament o trencament d'espais socials, perquè abans hi havia un cert estat del benestar, i aquesta acceleració de la quarta revolució industrial i la sisena extinció, que és la certesa que estem esgotant els recursos de la terra, està arribant al que molts han anomenat el posthumanisme. És la necessitat de repensar l'humanisme clàssic, que ve de la Il·lustració, per poder tenir les eines i entendre perquè està passant el que està passant.

"En un moment en què el futur sembla fosc és important obrir escletxes que ens permetin veure que hi ha molts futurs possibles"

Evidentment la cultura no és la resposta única i exclusiva a tots els problemes, però sí que és important reforçar tots els espais de la societat civil. Entesa com l'espai que posa en comú el jo més íntim amb el nosaltres més col·lectiu, l'espai entre el jo i l'estat, aquesta esfera pública, que ara està molt fragilitzada. Tots els espais de mediació, com són els mitjans de comunicació, la cultura o l'educació, estan fragilitzats i la resposta és reforçar-los per fer front als reptes que tenim davant. La cultura d'alguna manera pot garantir les llibertats d'expressió i de creació i assegurar que principis com la igualtat i el pluralisme es poden desenvolupar en més bones condicions.

Sense la cultura és complicat pensar en altres manera de viure.

La cultura el que fa és ensenyar-nos que a altres cultures, altres èpoques o altres llocs del món s'ha viscut d'una altra manera. Més enllà del plaer immediat d'un bon llibre, una bona pel·lícula o una bona obra de teatre, el que fa és exposar-nos a altres mons possibles. En un moment en què el futur sembla fosc el que és important és obrir escletxes que ens permetin veure que hi ha molts futurs possibles. La qüestió és que ens posem d'acord en quins camins hem d'agafar. La cultura sobretot el que fa és això, obrir.

Davant d'aquestes amenaces, segurament també vivim un moment de presa de consciència col·lectiva en àmbits com l'emergència climàtica, el feminisme o major defensa d'una fiscalitat més redistributiva. Hi ha molta gent amb ganes de canviar les coses.

"La batalla en aquests moments és la confrontació de cosmovisions a favor de la vida o en contra"

Efectivament, hi ha tota aquesta generació encarnada amb Fridays for Future, però no només, que està molt conscienciada amb l'emergència climàtica, també tota la revolució del feminisme, que és una lluita no només per la igualtat de dones, sinó per la igualtat de la majoria d'éssers humans. Però també m'agradaria alertar que a vegades aquests moviments endavant també generen una contrarevolució. Per exemple, Bolsonaro al Brasil és clarament una reacció als progressos que s'han fet en termes d'igualtat de drets de les dones en les grans megalòpolis del Brasil. Aquests moviments sacsegen els fonaments en què havien estat basats les societats durant dècades i generen també resistències. La batalla en aquests moments està en aquesta confrontació de cosmovisions a favor de la vida i de la igualtat o en contra. I això és el que estem veient que passa a molts llocs del món.

Fa pocs més de dos anys que és directora del CCCB. Quan va assumir el càrrec òbviament no preveia una situació com l'actual. Com s'aborda una sacsejada així?

La veritat és que no m'ho esperava gens, com ningú. És una complexitat afegida a una responsabilitat que ja era molt gran, però hi ha un equip extraordinari, que ha tingut una capacitat de reacció súper ràpida i ens hem pogut adaptar al nou context. Estem reinventant-nos i pensant junts com fer front als nous reptes. Quan vam presentar la programació del 2020 parlàvem de la incertesa, de la necessitat de reivindicar la utopia en moments de la distòpia... Per tant, s'estan confirmant moltes crisis que aquí havíem treballat molt. El 2017 havíem fet una gran exposició sobre el canvi climàtic, hem fet una exposició sobre el posthumanisme,... Ens ha impactat, com a tothom, però no hem hagut de fer un gir de volant molt considerable. El que és dramàtic per a nosaltres és la suspensió i anul·lació d'activitats, per molt que mantinguem l'exposició oberta. No només pel que deixem de fer, sinó pel conjunt de vida cultural de la ciutat, i esperem que es pugui reprendre molt aviat.