"Diumenge al dematí, Colom, l’autor del primer raid a través de l’Atlàntic, es devia quedar de pedra, dalt de la seva estàtua de bronze, en veure aparèixer davant del seu dit transcendental, estès vers la gran ruta, sobre les aigües blaves de la Mediterrània, un barquet de joguina, un balandre una mica més gran que el que aviat portaran els Reis, dintre del qual un home, acompanyat d’una dona i d’una criatura, tots solets, venia de les Amèriques!". 5 d’octubre de 1930.

La jove periodista Irene Polo començava així la crònica de la massiva rebuda que prop de quaranta mil barcelonins van dedicar aquell dia al navegant Enric Blanco i a la seva família. Havien travessat per mar l’Atlàntic des de Boston. Un fet sense precedents a casa nostra. Una proesa. "Cadascú de nosaltres té un deure contret envers aquest home", diria Lluís Aymamí a La Rambla de Catalunya: "Que no li sigui més difícil de viure a Catalunya, que travessar l’Atlàntic". Pocs mesos després, però, Enric Blanco abandonaria Barcelona per sempre més a bord del seu balandre. En el més absolut dels silencis. Amb quin destí? El seu rastre es perd.

Ara, el periodista Martí Crespo ha resolt les incògnites d’aquella segona gran travessia amb la publicació de Barcelona-Tahití (Vibop Edicions) , on fruit d’una intensa investigació ha aconseguit esclarir els últims anys de vida d’un home que va esdevenir símbol de tota una època.

De la Barceloneta a l’exèrcit dels EUA

Aquell octubre de 1930, al Portal de la Pau de Barcelona, d’Enric Blanco no se’n sabia gaire. Que havia nascut quaranta anys abans a la Barceloneta, que el 1908, amb divuit anys, ja havia amollat amarres per voltar per l’Atlàntic, i que el 1910 havia decidit establir-se a Nova York, on després de fer-hi el servei militar per perfeccionar l’anglès i obtenir la nacionalitat estatunidenca havia esdevingut professor universitari i format una família.

Els detalls d’aquell periple pels EUA els donaria mesos més tard al llibre Boston-Barcelona, publicat quan la seva popularitat es troba en el punt més àlgid. El gener de 1931 ja se n’havien venut sis mil exemplars. Blanco és un personatge buscat: encarna l’esperit d’una època. "Aquells eren temps de travesses en solitari per terra, mar i aire. Cada nació buscava el seu heroi. Sense voler-ho, Blanco es va convertir en l’heroi dels catalans", explica Crespo a Públic.

Entre constants recepcions i visites oficials, les autoritats li prometen feina, fins i tot fer possible que es compri la seva embarcació per subscripció popular. "En arribar, hi va haver un xoc cultural. Blanco era una persona crítica i en el seu llibre carregava contra algunes particularitats de la societat nord-americana, però compartia una certa visió més moderna del món que la que es troba aquí", afirma Crespo.

El navegant és allotjat precàriament en una residència d’estudiants, però de la resta de promeses no en sabrà res. Totes les autoritats que l’ensabonen desapareixeran l’abril de 1931 amb la victòria republicana. Quan això succeeixi, un desencisat Enric Blanco ja haurà salpat de nou en presència d’un grapat de socis del Reial Club Nàutic, suposadament, per fer la volta al món i tornar al born.

Només hi ha una persona que sap que no tornarà. Fruit de la seva investigació, Martí Crespo ha localitzat una carta inèdita adreçada a la Société des Études Océaniennes de Papeete. La signa l’escriptora Aurora Betrana, qui aleshores feia ben poc que havia relatat la seva estada a Tahití a Paradisos oceànics i amb qui, després de llegir-lo amb avidesa, Enric Blanco soparà un dia a la residència d’estudiants: "Em torna boig aquesta terra, hi haig d’anar”, li diu a l’escriptora durant l’àpat.

"En la carta que vaig trobar, Bertrana explica la passió d’en Blanco per descobrir la Polinèsia i en fa una anàlisi psicològica acuradíssima: retrata molt bé el punt egòlatra i gairebé misogin de Blanco, que abans que res vetlla per la seva tranquil·litat espiritual i segueix la crida del mar".

La segona gran travessia oceànica, Blanco l’emprendrà només amb la seva filla de set anys, Evaline, i un jove mariner sense cap mena experiència. Només deu dies abans, la seva dona, Mary Rader, havia estat ingressada al psiquiàtric de Sant Andreu, després de caure en una profunda depressió.

Vida austera al paradís

Quan Martí Crespo va iniciar la recerca, la pista d’Enric Blanco s’havia perdut a Veneçuela. Allà és on l’havia trobat el periodista Sergi Doria, qui el 2006 reeditaria el Barcelona-Boston a La Campana, afegint-hi més informació sobre la rebuda barcelonina i animant futurs exploradors a continuar la investigació sobre el destí final del navegant.

"La cerca", diu Crespo, "es va desencallar sobretot a partir de les troballes fetes als arxius de les universitats estatunidenques per on va passar Blanco durant la seva estada als EUA. Amb la segona travessia, va perdre tot contacte amb Barcelona i Catalunya, i la premsa d’aquí se’n va desentendre una vegada va fer parada a l’Amèrica llatina. Però sempre va mantenir relació amb companys de la universitat, la qual cosa em va permetre estirar del fil i anar encaixant les peces del seu periple".

Al seu llibre, Crespo ha pogut certificar que, després de deixar el continent americà i passar una temporada a les illes Marqueses, Blanco i la seva filla van establir-se en una cèntrica caseta amb pati a la Rue Perrotte de Papeete, capital de Tahití. Allà, el navegant català es va guanyar la vida ensenyant castellà i anglès al Collège La Mennais, una institució privada catòlica dels Germans de la Instrucció Cristiana de Ploërmel, i fent d’ocasional guia turístic per als estrangers que visitaven l’illa. "Un home blanc sensible viu aquí tranquil·lament, senzillament; no em poso corbata des de fa vint-i-cinc anys. Si ara fos als EUA segurament tindria una tele, un refrigerador i un bon cotxe. Aquí no tinc res de tot això i no ho vull. Soc pobre i me n’alegro", explicaria en un article enviat a la revista de la Universitat de Wisconsin.

El 30 de maig de 1964, trenta-tres anys després de la seva darrera partida de Barcelona, Enric Blanco moriria i seria enterrat a Papeete. Lluny de la seva Barceloneta natal i lluny de la seva filla Evaline, a qui Martí Crespo dedica l’epíleg de Barcelona-Tahití. L’Evalú, com era anomenada afectuosament, va acabar retrobant-se amb la seva mare després de tornar als Estats Units a bord d’un vaixell de tropes des de Nova Caledònia, on estudiava, quan va esclatar la II Guerra Mundial.

Aquell "només va representar un allunyament estrictament geogràfic amb el pare, però en cap cas sentimental", afirma Crespo al llibre. El 1956, en una carta reproduïda anys més tard a La Vanguardia, Eveline Lucy deia: "Possiblement tinguem la impressió que una persona capaç de grans fets ha de ser d’una fibra especial. Però en l’anàlisi final som tots molt iguals en les nostres característiques humanes".