Quan, com i per què l’anarquisme va adoptar l’esperanto com un signe d’identitat? Quin va ser el paper d’aquesta llengua universal durant la Guerra civil? Com és possible que els historiadors no s’hagin aturat a analitzar l’estreta relació entre tots dos moviments? A través d’una investigació pionera, el politòleg Javier Alcalde (Barcelona, 1978) dona resposta a algunes d’aquestes preguntes a Esperanto i anarquisme: els orígens (1887-1907) (Edicions Malcriàs d’Agràcia, 2022). Les altres qüestions són abordades en aquesta conversa.

El 1910, en el seu congrés fundacional, la CNT anima els seus afiliats a aprendre l’esperanto. Per què?

Els anarquistes necessitaven fer contactes arreu, perquè la seva revolució era internacional, i que hi hagués una o dues persones poliglotes, que normalment no eren obrers i acabaven imposant la seva agenda, no els convencia. No creien en l’avantguarda del proletariat, creien que qualsevol persona havia de poder relacionar-se amb qualsevol altra sense intermediaris. Ara pot semblar una mica naïf parlar de fraternitat global i una llengua universal, però aleshores hi havia desenes de grups esperantistes llibertaris a tot el món, no es tractava d’una utopia. Tots dos moviments comparteixen ideals.

L’inventor de l’esperanto, Ludwik Zamenhof, no era pas llibertari.

Era un metge jueu de la petita burgesia que en crear les bases de l’idioma el 1887 no pensava en els obrers, sinó en la problemàtica al voltant de les llengües que vivien els jueus a Europa. Però en una carta d’aquell mateix 1910 diu que està convençut que el futur de l’esperanto està lligat al del moviment obrer, perquè aquest era el que millor podia entendre la utilitat i l’ideari que hi havia al darrere.

Al llibre expliques que, ja abans de l’aparició de l’esperanto, el moviment obrer ja tenia a l’agenda el debat sobre la necessitat de compartir una llengua universal.

Has de pensar que al llarg de l’història s’han fet centenars d’intents per crear una llengua universal. Als segles XVIII i XIX, una bona part dels matemàtics i filòsofs ho veien com una cosa evident. A principis del segle XX, si tu volies ser un científic i estar al dia del que es feia arreu, havies de saber anglès, alemany, francès, rus… Per a la meva investigació, vaig preguntar-me què en pensarien els socialistes utòpics que volien construir un món més just, pacífic i sense fronteres: com s’entendria la gent? Els anarquistes són continuadors d’aquesta tradició. Als congressos de la Primera i de la Segona Internacional també es discuteix la qüestió. La llengua que aleshores es feia servir més en aquest tipus de trobades era el francès, però és un idioma molt irregular. Per això es va demanar de simplificar-ne l’ortografia mentre el procés cap a una llengua universal no es consolidava.

També esmentes que, de fet, en aquells anys circulava una altra llengua universal, el volapük. Per què no va funcionar?

Va ser el projecte de llengua més desenvolupat fins aleshores, però era molt poc intuïtiu, estava basat en l’alemany i l’anglès i el sacerdot que el va crear el 1879 no estava obert a modificacions. L’esperanto era més regular, intuïtiu i fàcil d’aprendre, però fins i tot després apareixeria un altre idioma, l’Ido, que és un esperanto reformat: es calcula que a França i a Espanya, un 25% dels líders anarquistes el preferien.

Per quin motiu?

El moviment esperantista era plural i transversal. En una primera etapa, abans que sigui abanderat pel moviment obrer, hi ha molts militars, religiosos i burgesos progressistes que se’l fan seu. Pi i Margall és un d’ells. Alguns líders anarquistes diuen que si l’esperanto s’ensenya a les Cambres de Comerç, si beneficia al propietari de la fàbrica, a ells ja no els beneficiarà. De totes maneres, quan apareix l’Ido el 1907, l’esperanto ja està molt estès.

De quina manera entra a Catalunya l’esperanto? On i com s’estudia?

La primera associació es va crear el 1904 a Ceret, a la Catalunya Nord. Després s’estén, sobretot, allà on el moviment obrer té més presència: Sabadell (primera ciutat del món en donar el nom d’un carrer a Zamenhof), Terrassa, Barcelona… Quan sortien de la fàbrica, al vespre, els obrers anaven a l’Ateneu, a la secció del sindicat o el centre obrer i estudiaven l’esperanto en grup. De seguida es començaven a cartejar amb obrers d’altres països i la correspondència es llegia també en grup. Era quelcom completament normalitzat i habitual.

Quin paper té l’esperanto durant la guerra civil?

L’etapa d’entreguerres havia estat l’època daurada de l’esperanto. Fins i tot es va plantejar el seu ús a la Lliga de Nacions. A Catalunya, durant la Revolució i la Guerra, tots els actors rellevants del camp republicà faran servir l’esperanto per explicar a l’exterior què és el que hi succeeix. La ràdio de la CNT-FAI tenia programació constant en català, castellà i esperanto. Per a la Generalitat, l’esperanto està per sota del francès i l’anglès, però per sobre d’altres idiomes. El POUM publicarà el seu butlletí internacional en francès, italià, alemany, holandès i esperanto. També el PSUC el farà servir. Centenars d’esperantistes d’arreu del món van venir a combatre a Catalunya, l’esperanto també va jugar el seu rol en aquest sentit.

I per què no en parlen els historiadors?

Francament, no ho sé. Una hipòtesi és que no tenen prou informació o no la saben interpretar. Però la hipòtesi que considero més sòlida és la del "presentisme històric": alguns historiadors miren el passat amb els ulls del present. Com que avui hi ha la percepció, discutible però potser encertada, que l’esperanto és un tema marginal, consideren que sempre ho ha estat.

Quina relació hi ha avui dia entre els dos moviments?

Hi ha més vinculació de la que sembla. Hi ha una simpatia des del món llibertari cap a l’esperanto, sense conèixer ben bé la història que els uneix. Tampoc els esperantistes coneixen la seva història, val a dir. Però tant un com l’altre encara existeixen i estableixen xarxes de solidaritat.