Bob Dylan, de mite a humà

Però aquest vell riu segueix rodant,

Tant se val el que s'interposi en el camí

i en quina direcció bufa el vent,

I mentre ho faci m'asseuré aquí

Mirant el flux del riu.

Així comença el concert amb Watching the River Flow, obrint un camí que simbolitza el viatge interminable de la vida, com el flux del riu, que no s'atura, sempre renovat, sempre diferent, deixant inevitablement el passat enrere. Dylan en estat pur, autor colossal que no ha volgut repetir-se mai, fugint l'obsolet, burlant la vellesa. Un artista iconoclasta i inconformista que ha escrit una de les obres més extraordinàries de l'art universal, sent original, enemic de les adulacions, refractari dels focus de la fama, mantenint una coherència vital a prova de flaixos i premis, lluny del món que ell dibuixa fent poesia amb la música, ajuntant paraules i notes com un bard atemporal, creant un univers inabastable de versos plens d'amor, ira, revolta i compassió.

Són les 8 del vespre, estem tots asseguts amb els mòbils precintats en una bossa hermètica, esperant el trobador, expectants, il·lusionats però també coneixedors de la personalitat del cantant, sovint aspre i esquerp. Puntual, vestit de negre, apareixent de la foscor, s'asseu al piano, lluny del públic. Un escenari sobri, amb un fons de tela il·luminat en vermell, quatre llums laterals, una penombra que obvia el protagonisme dels intèrprets donant tota la força a la música. Les fotos estan prohibides, també pels periodistes, una altra metàfora del temps, ell no vol fixar-lo, res és per sempre, tot és present en moviment. I allà està, mig amagat del món, fantasmal, regnant en el món de les ombres, cantant com ho fa sempre, com una lletania on el text preval, com un conta contes que vol donar valor en allò que diu.

Fa 39 anys de la seva primera visita a Barcelona en aquell mític concert al Miniestadi el 26 de maig de 1984, compartint cartell amb Carlos Santana amb qui va tocar Blowin' in the Wind. Després de 14 visites a Catalunya pocs saben que Dylan ja va parlar de Barcelona en els seu quart disc, el 1964 en la cançó Boots of Spanish Leather. Aquesta gira "Rough and Rowdy Ways (maneres aspres i escandaloses)" va començar el 2021 i s'allargarà fins el 2024 i serveix per presentar el seus dos últims LP. Ja són 40 àlbums gravats en estudi amb més de 600 cançons, en el concert en va cantar només 17. Molts es pregunten perquè no canta cap hit... doncs perquè no vol. Perquè no mira el que ha fet sinó el que està fent, i no li importa si això pot molestar la seva audiència. És refractari a l'adulació i no li va la nostàlgia. El present és el que val i ell no t'ajudarà a recordar la teva joventut. El poder de l'ara com diria Eckhart Tolle, la vida passa però és l'instant que compta, i Dylan es posarà les màscares que calguin per jugar amb la inevitabilitat de la mort. No li importa ser jutjat, interpreta, però vol crear poesia per ser escolat o llegit, tant se val.

Allà està, envoltat dels seus músics, com un espectre, s'adreça per primer cop a l'audiència del Liceu a la mitja hora del concert amb un breu Good night, i ja està. Si vols un artista comunicatiu t'has equivocat, però això ja ho saps, i el perdones. Ell mai et demanarà clemència, és indomable, si de cas li demanarà l'absolució a un deu desconegut, quan marxi per sempre, passejant pel camí que ell mateix s'ha construït, al marge de totes les modes i convencions absurdes. La banda que l'acompanya toca amb muscle, solvent i sòbria, acompanyant el mestre a través la tradició musical nord-americana del blues, el rock i el folk. La cançó més antiga que va cantar ahir és Most Likely you go your way and I'll go Mine del meravellós Blonde on Blonde del 1966, la resta són temes més nous, gens coneguts, com si ell volgués moure's per un anonimat fictici.

Robert Allen Zimmerman va néixer fa 82 anys a Duluth (Minnesota), net d'uns avis jueus nascuts a Odessa (actual Ucraïna). La seva vida ja està escrita en les enciclopèdies, no cal que en faci molt més i encara que ell no vulgui segueix rebent premis, l'últim, el Nobel de Literatura de 2016 per haver creat una nova expressió poètica dins de la gran tradició de la cançó nord-americana. Un premi controvertit que exemplaritza la singularitat subversiva de l'artista. Creador d'una obra inabastable, del folk de Woody Guthrie, al blues de Jimmy Reed, als llibres de William Faulkner. Va enfrontar admiradors, detractors i polítics, sempre mirant la creació com un gran teatre per expressar experiències de vida. Ara, fa tot just 60 anys que Dylan publicava The Freewheelin' un àlbum essencial en la història de música popular que contenia veritables obres mestres com Blowin' in the Wind, Girl from de North Country, Master of War, A Hard Rain is Gona Fall... Cançons que han influenciat autors, poetes, escriptors i acompanyat durant sis dècades a milions de persones.

Veure'l desaparèixer de l'escenari del Liceu et remou per dins, entre la nostàlgia, l'emoció, la pena i l'agraïment. Quan ell se'n va, se'n va una part del tot, un tros de les llegendes populars, travessant dos segles de militància, poesia i inconformisme. Però al final el mite es torna persona, real, fràgil, un déu que es declara mortal i converteix el comiat en humà. Com un amic proper que et parla a cau d'orella, amb paraules que ja coneixes, repetides però mai avorrides, reconfortants, recordant-te que la seva companyia és per sempre, i que encara que marxi malhumorat, sempre el trobaràs allà on vulguis.

I se'n va cantant Every Grain of Sand...

Sento els passos antics com el moviment del mar

De vegades em dono la volta, hi ha algú allà, altres vegades soc només jo

Estic penjant de l'equilibri de la realitat de l'home

Com cada pardal que cau, com cada gra de sorra.