Albiol o la misèria com a oportunitat

Desenes de veïns es concentren davant les portes d'una parròquia a Badalona per impedir que s'aculli diversos migrants que no tenen on passar la nit resguardats del fred i la pluja. Treballadors de la Creu Roja van començar a portar llençols i matalassos al temple, que havia d'acollir tan sols quinze persones, però no va ser possible. Va córrer la veu entre els veïns, i allà s'hi van presentar alguns d'ells per increpar els desnonats i aquells que els donaven aixopluc.  

És una de les conseqüències de la campanya que l'alcalde de la localitat, Xavier García-Albiol, fa anys que duu a terme contra les persones migrants. I es materialitza, com tot discurs d'odi, en un esclat racista. Una imatge que retrata cruelment el present, la ignomínia a la qual ens sotmeten aquests nous temps en què la maldat no produeix vergonya sinó rèdit polític.

El desallotjament d'un edifici ocupat per persones migrants a Badalona la setmana passada, sense alternatives per als desnonats, va ser una demostració, un test per calibrar allò tolerable i les conseqüències de traspassar, una vegada més, les línies de la decència i de la humanitat. No es pretenia solucionar un problema, sinó aprofitar-lo. Cal entendre que per a Xavier García-Albiol, com per a la resta de gestors que no tenen escrúpols, la situació i el conflicte és una oportunitat. Gran part de la seva campanya s'ha basat en això, en la por, a assenyalar les persones migrants com el principal problema per a la seguretat de la seva ciutat i la incapacitat dels serveis públics per atendre'ls. La precarietat que els empeny a sobreviure entre ruïnes no és el problema. Ni la manca d'inversió en serveis. I aquí rau l'habilitat del populista racista per fer creure que el problema són els qui pateixen les conseqüències d'un sistema injust i una gestió política excloent.

Albiol sabia que aquelles 400 persones desallotjades no desapareixerien. Aquests dies plou, fa fred i Nadal és a tocar. Van intentar instal·lar-se sota un pont, amb precàries tendes de campanya, sense lavabos, sense possibilitat de cuinar res al carrer. Alguns veïns s'hi acosten per donar-los menjar i aigua, i fins i tot hi ha qui ofereix casa seva a alguns d'ells. L'única presència que fa l'administració és mitjançant els cossos policials. El missatge institucional és clar. No els volen. I aquí Albiol no està sol. El Govern de la Generalitat, en mans de Salvador Illa, i el de l'Estat, en mans del PSOE, és còmplice d'aquesta situació. Ningú no fa res. Tan sols un grapat de veïns intenta ajudar-los. Els desnonats són en terra de ningú.

El mateix cap de setmana, les eleccions a Extremadura es converteixen en una nova injecció d'energia per a l'extrema dreta. Vox dobla escons i el PP, que pretenia reforçar-se amb aquest avançament electoral, queda encara més sotmès als ultres que abans. El recent escàndol pel suposat tripijoc de Revuelta amb els diners recaptats per a la DANA ha passat sense pena ni glòria. Els han votat encara més. El PSOE esquitxat per diversos casos de corrupció, i el PP intentant esbossar un perfil ferotge que Feijóo no aconsegueix, i que li arrabassa constantment Vox. Albiol és un altre tema, ja que ja va lidiar amb l'ombra de l'extrema dreta quinze anys enrere, quan Josep Anglada amenaçava de conquerir diverses places amb la seva Plataforma per Catalunya (PxC), el primer experiment reeixit del populisme racista a Espanya. Aquí, Albiol s'hi va jugar copiant el discurs, però li va sortir bé. Ara, fora de Badalona, al PP li costarà recuperar els votants que se'n van anar a Vox, encara més si ho pretén aconseguir imitant-lo, perquè així tan sols l'engreixa.

El diagnòstic no és bo, veient la fotografia d'aquest cap de setmana i aquests dos esdeveniments que, malgrat la distància, tenen relació. Fa mal veure com la por i l'odi s'apoderen del relat, i com els seus principals promotors no deixen de guanyar adeptes. Però també com hi ha qui es resisteix a normalitzar-ho. Molts veïns es van concentrar per impedir el desallotjament, i molts més es mobilitzen per ajudar aquestes persones que van quedar al carrer. No es tracta d'un acte de caritat, recorden alguns, sinó de demostrar que aquest model de societat, el capitalista, no està pensat per salvar ningú. I que hi ha qui es resisteix a deixar caure el seu veí i estén la mà. Entitats socials, polítiques i sindicals cedeixen les seves instal·lacions per acollir els desnonats.

Falten poques hores perquè ens reunim, els qui podem, amb els nostres éssers estimats a la calidesa de la llar i amb la bondat imposada del Nadal. Els llums de colors que il·luminen els carrers i les nadales que sonen a les botigues ens embolcallen en aquesta atmosfera onírica anual que ens obliga a reflexionar sobre el que hem fet i viscut aquest últim any. I ens assalta el dubte sobre com serà el següent.

Sota el pont de l'autopista on resisteixen algunes de les persones desallotjades a Badalona no arriba la música. Ni tan sols hi ha llums de Nadal a prop, ni la data és que importi gaire. L'alcalde que va ordenar el seu desallotjament, poques hores després, va acudir a inaugurar un pessebre. Abans-d'ahir es va presentar davant la parròquia on s'havia d'acollir 15 persones que ell mateix havia ordenat desallotjar. No deixa passar l'oportunitat per sortir a la foto. El conflicte, insisteixo, és una oportunitat. Fins i tot per Nadal. Fins i tot a costa de la misèria i la vulnerabilitat d'altres. Mentre ell s'arrecera amb els seus, entre abraçades, regals i cava, el fang, la pluja i el fred continuaran allà fora, colpejant aquells que li han servit aquesta vegada com a campanya.