El boom editorial del Procés mostra la lluita pel relat (a les llibreries)

Les llibreries s'han omplert de títols sobre el Procés independentista, ja sigui per criticar les seves misèries com per fer-ne una descripció èpica. Són tants, de fet, que moltes botigues les agrupen en prestatgeries i aparadors específics. I si bé el pic més alt d’estrenes es va registrar a l’octubre -coincidint amb el primer aniversari del referèndum-, les posteriors dates de Nadal van aconseguir, a més a més, multiplicar les seves vendes.

S'obre així una batalla soterrada pel "relat" en forma escrita; en la que periodistes, polítics en actiu i presos polítics descriuen la seva vivència dels convulsos dies entorn al referèndum de 2017 i el Procés en general. Aquests llibres, però, tampoc no escapen de cert posicionament polític. Aquesta és la galàxia del boom editorial sobre el Procés.

Aprofitar el temps a la cel·la: els escrits de presó

El gruix més grans de llibres és el dels escrits pels mateixos polítics, especialment els empresonats. L’estrena més recent ha estat la de Raül Romeva, qui la setmana passada publicava Esperança i llibertat (ARA Llibres), fruit de la vida a Lledoners.

Des d’una altra presó, en aquest cas la madrilenya d’Estremera, va escriure l’exconseller Quim Forn el dietari Escrits de presó (Enciclopèdia Catalana). La seva dona, Laura Masvidal, ha reconegut en diverses xerrades que Forn va començar a escriure sense intenció que mai veiés la llum. Igualment, l’exconsellera Meritxell Borràs també publicar un breu recull de sentiments entre barrots, en aquest cas des d’Alcalá Meco, anomenat 34 dies de tardor i un de primavera (Símbol editors). Ella, però, només va estar 32 dies empresonada: els dies extra són els que va passar a Brussel·les decidint si tornava a l’Estat espanyol i s’entregava.

I si aquestes són les cròniques humanes entre barrots, també trobem les vivències humanes des del punt de vista dels familiars. És el cas d’Abans ningú deia t’estimo. Testimoni de filles i fills de presos polítics (Catedral) Concretament, els de Jordi Turull, Jordi Sánchez i Quim Forn.  Oriol Junqueras també s’ha dedicat a l’escriptura, però la infantil: un recull de contes especialment dedicat als seus dos fills, Estimats Lluc i Joana. Contes des de la presó (revista Sàpiens). En Lluc, de 6 anys, i la Joana, de 3 anys, són els protagonistes de les il·lustracions que acompanyen els 11 contes triats.

Tot i així, el lider d’ERC també és protagonista d’una biografia, la que ha escrit i publicat el seu estret col·laborador Sergi Sol i Bros: Fins que siguem lliures (ARA Llibres). Curiosament, Junqueras també veu com un altre llibre seu torna a la primera filera de les prestatgeries. Es tracta d’Els catalans a Cuba (Pòrtic), publicat originàriament l’any 2008, però que l’editorial ha considerat oportú reeditar just ara. Són tres, doncs, els llibres vinculats a Oriol Junqueras ara mateix a les prestatgeries.

Les veus de l’exili

De més enfora arriben (per ara) dues novetats: el primer és un assaig amb les reflexions que l’expresident Carles Puigdemont comparteix amb el periodista Olivier Mouton, qui s’encarrega de l’edició del text: La crisi catalana. Una oportunitat per a Europa (La Campana). Igualment, l’exportaveu de la CUP Anna Gabriel ha vist com l’editorial Tigre de Paper editava un recull dels seus discursos més suggerents, agrupats en I parlarem de vida. Els beneficis del llibre van a parar a la caixa de Resistència de la campanya #FreeAnna.

Un altre dirigent del Procés, però que va saltar del tren en el darrer instant, és Santi Vila. I justament per explicar la seva maniobra de deslligar-se de la DUI (hores abans de la seva proclamació) va escriure D’herois i traïdors (Pòrtic).

Els polítics espanyols callen (almenys a les llibreries)

La prolífica producció editorial de polítics independentistes xoca amb l’austeritat que han mantingut els contraris a la independència, tant catalans com espanyols. De fet, una de les poques novetats és la de Joan Coscubiela, considerat com una de les bèsties negres de l’independentisme (tant al Parlament com a Twitter, on no s’ha arronsat mai), que ha publicat Empantanados. Una alternativa federal al soviet carlista (Península).

Una altra novetat és la del llegendari Alfonso Guerra, que publica La España en la que creo (La esfera de los libros) narració en la que qüestiona, entre d’altres, que a Catalunya es pugui estudiar en castellà. I sense ser polític, un tercer llibre contrari a les tesis independentistes ha estat Qué está pasando en Cataluña (Seix Barral) de l’escriptor català i castellanoparlant Eduardo Mendoza. Probablement el text que més repercussió mediàtica ha tingut a la trinxera contrària a la independència, amb ampla cobertura a diaris com El País.

Cròniques periodístiques: També guanya l’independentisme

Si resulta sorprenent la manca de llibres en l’àmbit rival a l’independentisme, no ho és menys a la vessant periodística. Són clarament majoria els llibres de periodistes amb una certa línia favorable al referèndum (independentment de la veracitat deguda), entre els quals destaca el bestseller Operació Urnes (Columna edicions). Les periodistes Laia Vicens i Xavi Tedó, periodistes de l’Ara, signen una investigació sobre la delicada operació de muntar la logística del procés en plena clandestinitat. El suport i promoció del propi diari Ara ha estat una de les claus en l’espectacular èxit del llibre, que fins i tot ha tingut una reedició ampliada amb nous descobriments: Més operació urnes.

L’altra crònica periodística amb més èxit, fins ara, és El naufragio (Península), de la sotsdirectora de La Vanguardia Lola García. La recreació d’escenes i la revelació de detalls i anècdotes el situen com un dels textos més reveladors. En tot cas, es pot emmarcar la seva línia en la pròpia del diari que dirigeix i en el qual n’és articulista destacada: a favor de la estabilitat i contra les aventures (el títol del llibre ja evidencia quina valoració fa del Procés). Ella mateixa ho descriu com un intent de crònica "desapassionada" i també ha estat titllat com "la de-construcció del somni independentista".

En tot cas, el gruix d’investigacions i relats periodístics sobre les interioritats del referèndum de l’1 d’Otctubre de 2017 venen de perfils independentistes, com ara Quico Salles i la seva crònica en primera persona del dia del referèndum (On eres l’1-O, Rosa dels vents), l’incombustible Vicent Partal (Nou homenatge a Catalunya, ARA Llibres), el fotoperiodista Jordi Borràs (amb el recull fotogràfic de l’1-O i les jornades prèvies, a Dies que duraran anys, ARA Llibres), Pep Martí, amb un recull d’entrevistes publicades al seu mitjà, Nació Digital (Catalunya, cap a on vas, Saldonar) i Josep Casulleras (La batalla de l’exili, ARA Llibres) i Andreu Pujol (Vam fer un referèndum, Saldonar)

Repunten els llibres col·lectius

Un altre gènere molt nostrat aquest dies ha esdevingut l’obra col·lectiva, com Per la llibertat (ARA Llibres), Mirades sobre el Procés (Sidilla) i Jo també porto el llaç groc (Columna). La rèplica no independentista, en forma de relat coral, es troba a En clau de procés (Herder), amb veus com la de Montserrat Nebrera, Álex Sàlmon, Argelia Queralt i Laia Bonet, entre d’altres. Els exdirigents d’ERC Joan Manel Treserras i Enric Marin acaben de publicar, a quatre mans, Obertura Republicana.

Perquè són majoria els llibres ‘indepes’?

El pòdium d’aquest boom literari, doncs, es divideix en diverses categories. L’editorial que més llibres ha publicat és, sense dubte, ARA Llibres. Tot i així Columna i Pòrtic també n’han editat diversos. Pel que fa a l’ofici dels escriptors, la majoria són o polítics o periodistes. I pel que fa a la seva adscripció amb relació al Procés, la majoria són independentistes. De fet, es pot afirmar que l’independentisme ha guanyat a les llibreries catalanes la batalla pel relat. Almenys, per la incompareixença del rival. I és que el sector unionista no ha produït massa literatura sobre Catalunya. I encara menys sobre els successos del Referèndum de l’1 d’Octubre.

Això es pot deure a dos motius: per una banda, les veus no independentistes ja tenen grans púlpits d’expressió a la majoria dels mitjans de comunicació (tots els estatals i molts dels catalans). Per una altra, que perduda la batalla mediàtica sobre les càrregues policials de l’1-O a nivell internacional, no resulta interessant per a la indústria cultural espanyola recrear-se en un moment del Procés al que difícilment li podran donar la volta. I finalment, un tercer apunt: presos i exiliats semblen tenir una lògica necessitat d’expressar-se, davant el que consideren un empresonament injust. D’aquí que ja s’hagin publicat quatre llibres des de la presó. És el boom literari del Procés.