El Bosc d'en Vilaró, la deixadesa urbanística que passa factura als veïns

La línia d'alta tensió gairebé toca els caps quan s'hi passa per sota. Un raig d'aigua corre sense destí fix carrer avall, ja que no hi ha clavegueram. Únicament una parada de bus, la B-12, que no entra al seny de la urbanització, i no és d'estranyar, vists aquests carrerons, pendents estretes de la Serralada de Marina, avui desertes, entre les quals s'aixequen cases unifamiliars, multiformes, algunes a mig construir, de divers estat. És el Bosc d'en Vilaró, una urbanització improvisada, il·legal, amb riscos d'incendi i alguna carència de salubritat, on hi ha 206 habitatges, 600 habitants segons fonts oficials, gairebé 1000, sostenen els veïns, en el límit de Montcada i Reixac (87% del territori), a tocar de Badalona (13%). Actualment, ja hi ha 68 expedients de disciplina urbanística oberts als veïns per edificació i 49 més per altres infraccions, com la construcció de murs i piscines. Les institucions locals implicades i l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) aposten per una extinció diferida com a possible solució, amb una alternativa d'habitatge per a les famílies.

Davant d'aquesta situació, els veïns, amb situacions socials diverses, reclamen des de fa 20 anys la legalització de la urbanització mitjançant la modificació del Pla General Metropolità (PGM) amb manifestacions, actes públics i intervencions als plens de Montcada. Asseguren que aquestes edificacions es van aixecar sense llicència però "amb la promesa de les institucions que es legalitzarien, i ara ningú se'n responsabilitza; ens han deixat construir durant 50 anys, ens han enganyat", en paraules de Rosa García, presidenta de l'Associació de Veïns. En tot cas, quatre dels expedients de disciplina urbanística ja han arribat a fiscalia i un d’ells té una sentència en ferm de multa, sis mesos de presó i enderrocament d’una edificació
recent. En aquesta línia, afegeix el veí Juan Malvavisco: "fa poc vaig haver de pagar 14.000 euros en concepte de multa per la construcció ​ d’una planta, el cost de la demolició, tot i que no s’ha enderrocat".

El conflicte no ve de nou. Als anys 60 i 70 va proliferar la construcció de cases, la majoria de segona residència, als afores dels municipis de l'extraradi de Barcelona, coincidint amb el desarrollismo i l'increment de la capacitat adquisitiva de la població, creant nous nuclis urbans. Nombroses construccions no van seguir el procés de parcel·lació d'acord al plantejament urbanístic del moment, cabals energètics o previsions de serveis, i moltes d'elles van ser construïdes en sols rústics. Algunes urbanitzacions, amb el temps, van ser finalment legalitzades amb la millora dels serveis. No va ser el cas del Bosc d'en Vilaró, terrenys de 44,5 hectàrees, fa anys de propietat privada, que l'any 1953 eren qualificats de zona de bosc al Pla Comarcal de Barcelona. La primera parcel·lació es va fer de forma il·legal l'any 1965 i el llavors propietari ja va rebre una multa. L'any 1976, el PGM va qualificar els terrenys de Parc Forestal de repoblació i conservació. Malgrat les progressives legislacions, van continuar les construccions. L'any 1981, havien estat construïts 152 habitatges, el 70% dels existents.

L’Associació de Veïns del Bosc d’en Vilaró reclama la legalització o una permuta dels terrenys. / Carles Palacio.

L'extinció diferida, una solució que no accepta tothom

L'any 1983, la Corporació Metropolitana de Barcelona va redactar el procés d'actuació sobre nou urbanitzacions il·legals a l'àmbit de l'AMB, actuació en la qual es preveu una extinció diferida del Bosc d'en Vilaró passats 75 anys, però que es va detenir amb la dissolució de la Corporació l'any 1987. Jordi Sánchez explica que "hi ha moltes urbanitzacions dels anys 70 que estan amb dèficits urbanístics a Catalunya, perquè es van fer les cases abans que els carrers". "La llei 3/2009, del 10 de març, flexibilitza les condicions per legalitzar-les i dotar-les de serveis, però a aquestes facilitats, que són mínimes, només s'hi poden acollir algunes urbanitzacions –com Terra nostra, Can Pomada, Gallecs o Reixac, entre d'altres–". Sánchez afegeix que "el bosc d'en Vilaró no s'hi pot acollir perquè és zona protegida i la legalitat urbanística cada vegada és més dura". L'any 2010, el Pla territorial metropolità de Barcelona va incorporar el sector del Bosc d'en Vilaró en la categoria d'espai de protecció especial. Des de l'Observatori del Territori Medi Ambient de Montcada, denuncien a més l'existència d'abocadors il·legals i brossa al Camí Vell de Montcada, l'accés al bosc, així com "magatzems i tallers de vehicles clandestins que degraden el medi".

Segons l'article 3 de la Llei 3/2009, "en cap cas poden ser objecte de consolidació les urbanitzacions situades en sòl no urbanitzable de protecció especial" i estableix l'extinció de la urbanització. No obstant això, "una expropiació i extinció immediata comportaria una sèrie de perjudicis socials enormes", comenta Sánchez, raó per la qual la Direcció de Serveis d'Urbanisme de l'AMB va lliurar el febrer del 2014 una proposta de Document de Bases d'actuació a l'Ajuntament de Montcada i Reixac i l'Ajuntament de Badalona, document que aposta de nou per l'extinció diferida dels terrenys per tal de trobar una solució que redueixi l'impacte social de possibles sentències.

A Montcada, el Document de bases ha estat aprovat en fase inicial pels grups municipals a l'equip de govern (ICV-EUIA, ERC i Círculo), CUP i Ciutadans, mentre que el PP, el PSC i CIU s'hi han abstingut. El document, no obstant això, encara no ha estat aprovat en fase final. Jordi Sánchez, explica que "no ha estat aprovat perquè els veïns no hi donen suport i perquè hi ha juristes que asseguren que l'extinció diferida tampoc és viable, perquè no es pot endarrerir 30 anys l'execució d'una sentència. És molt complex i continuem treballant per trobar una solució".

Rosa García, per part dels veïns, assegura que "les administracions volen fer el mateix que la Corporació metropolitana l'any 1983, però descomptant els anys pactats en aquella negociació, quan no va arribar a res perquè només es van vendre 12 parcel·les i després la Corporació es va extingir". "Nosaltres proposem altres 75 anys i ja negociarem amb el govern de torn, però la proposta en la qual fem més recalcament és fer una permuta, perquè el parc de la Serralada de Marina té 45 hectàrees i nosaltres n'ocupem una part, llavors proposem comprar nosaltres terrenys que siguin edificables per la mesura de les cases i aquests nous els hi donem a l'ajuntament i que allí facin el seu bosc", afegeix. Sánchez assegura que des del consistori"no volem tancar la porta a cap proposta però sembla difícil quan, repeteixo, el Bosc d'en Vilaró és zona protegida". Fins ara, s'han dut a terme tres taules cíviques i una jornada monogràfica entre els veïns i les institucions que no han arribat a cap port comú.

Vista d’una de les parts de la urbanització del Bosc d’en Vilaró. / Carles Palacio.

Una època de serveis i inauguracions

El març de l'any 2007, el llavors gerent de l'Entitat Metropolitana de Medi Ambient, Carles Cunill, va afirmar en declaracions al diari local La Veu que es feia "un pas endavant en la normalització urbanística de tots aquests sectors de població, amb moltes mancances de serveis de tot tipus". Era l'arribada de l'aigua potable a la urbanització, que l'exalcalde del PSC Cesar Arrizabalaga va inaugurar en un acte en què va aprofitar per anunciar l'arribada de la línia d'autobús B-12, que conectaría Badalona i Montcada. No obstant això, l'actuació consistia en una xarxa d'hidrants antiincendis a la Serralada de Marina. Els veïns, però, van donar per fet que era un pas endavant cap a la legalització de les seves cases.

"A nosaltres als anys 70 ens van dir, 'no feu barraques, feu bones construccions' que així us deixaran viure. Tot va començar amb petits horts, després algun veí es construïa una plaça de garatge, un magatzem, perquè per poder donar-li la llum necessitaves 50m2 de construcció, i després una habitació, i finalment una casa", comenta Antonio Díaz, de 69 anys. I segueix: "ens van posar l'Impost de Béns Immobles (IBI), el telèfon, després ens van inaugurar l'aigua, places i ens va posar les bústies. Van posar noms als carrers. Hi ha un reconeixement com a nucli. Si es fa això, tu el que penses es que et legalitzaran".

Al final d'un torrent a l'altura del carrer Cardenera amb Verdum, una placa anuncia l'arribada al Parc Arrizabalaga, un parell de gronxadors sobre terra improvisada. L'actuació urbanística que hauria de donar llum verda a aquest espai, però, no es troba a cap document del consistori. Tampoc surt la plaça als mapes de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. A les fotos dels veïns, l'any 2004, l'exalcalde del PSC inaugura el parc del seu nom. Segons les despeses protocol·làries i representatives a què hem tingut accés, l'administració Arrizabalaga es va gastar 1.605 euros en un càtering i 522 euros en un inflable per a una jornada lúdica al Bosc d'en Vilaró l'any 2007, quan es va inaugurar l'aigua i la línia d'autobús.

Jordi Sánchez assegura que "tot i que no es pot fer servir d'excusa, és obvi que als veïns els han enganyat, deixant-los construir durant 50 anys. Hi ha gent que ha viscut allà tota la vida i, amb la crisi, el que eren segones residències de gent de Badalona i Santa Coloma de Gramenet han passat a ser primeres. Els veïns són responsables però també són víctimes. Han estat massa anys de majories absolutes, de manipulacions i utilitzacions, i ara tenim un gran problema. La llei d'urbanisme no es pot consensuar", conclou el regidor.